L'exercici físic durant el tractament de l'anorèxia i la bulímia

Els trastorns de la conducta alimentària (TCA) tenen un impacte en moltes àrees de la vida de la persona afectada (familiar, social, laboral, educativa…), i durant el tractament s'hauran d'abordar diferents aspectes importants per a ella, com l'exercici físic. Normalitzar la pràctica d'esport pot ser motivador per a la recuperació de la persona, i que el faci d'una manera saludable i no de manera compulsiva, un objectiu del tractament.

L'exercici físic té múltiples beneficis per a la salut, entre els quals podem destacar:

• Millora l'autoestima.
• Ajuda a dormir més bé.
• Millora l'estat físic.
• Ajuda a la regulació emocional.
• Afavoreix la socialització.
• Redueix l'estrès i l'ansietat.
• Disminueix símptomes depressius.
• Millora la qualitat de vida.

Utilitzar l'esport de manera saludable és un factor de prevenció dels TCA que pot ajudar, principalment, en aspectes com la sociabilitat, l'autoestima i l'autoconcepte d'una persona. Però al mateix temps, les activitats físicoesportives que impliquin una elevada autodisciplina, exigència física i pressions sobre el pes i la figura poden ser un factor de risc per al desenvolupament d'un trastorn alimentari.

La persona ha de veure l'activitat física com un espai per gaudir i fer salut, i no com una mesura compensatòria o una manera d'esculpir el cos.

L'esport pot ser una eina molt beneficiosa durant el tractament de l'anorèxia i la bulímia, ja que moltes persones afectades el perceben com una motivació per al canvi molt important en el procés de recuperació. Però és fonamental saber diferenciar si de veritat és un desig personal o es tracta d'un símptoma del trastorn, ja que també pot convertir-se en una conducta obsessiva que impedeixi una recuperació ponderal adequada. Per això és important aprofundir en les motivacions i recaptar tota la informació possible abans d'animar-los a tornar a practicar el seu esport preferit, tenint en compte que es tracta d'una activitat lúdica i de comunicació entre iguals, a més d'un espai per fomentar valors en equip. Així doncs, la persona ha de veure l'activitat física com un espai per gaudir i fer salut, i no com una mesura compensatòria o una manera d'esculpir el cos.

Com i quan una persona amb TCA pot fer exercici físic?

L'exercici físic durant el tractament d'un TCA sempre ha d'adaptar-se a la situació individual de cada persona. La decisió de limitar o no l'exercici físic l'ha de prendre l'equip terapèutic. És molt habitual que a l'inici del tractament es limiti, fins i tot totalment, la pràctica d'exercici físic fins que es recuperi o normalitzi el pes i fins que la persona afectada sigui capaç de practicar-lo sense que estigui relacionat amb el desig de cremar calories.

L'esport pot ser una eina molt beneficiosa durant el tractament de l'anorèxia i la bulímia, ja que per a moltes persones pot ser una motivació per al canvi

El primer punt que s'ha de tenir en compte és si en la fase en què es troba la persona, pot ser adequada o no la introducció de la pràctica esportiva. Hi ha moments del procés terapèutic on no està indicat l'exercici físic, com per exemple en un estat de desnutrició o infrapes o en un estat emocional en què l'equip terapèutic el desaconselli.

També és important conèixer els riscos que pot comportar la pràctica d'exercici físic per a una persona amb un trastorn alimentari durant el tractament, sense indicació mèdica, ja que així es pot entendre millor el motiu de la seva limitació. Alguns d'aquests riscos són:

• Provocar un augment de la insatisfacció corporal.
• No permetre que s'assoleixi un estat de salut físic adequat.
• Afavorir l'obsessió per l'exercici i el risc que es practiqui de manera obsessiva.
• Provocar ansietat i irritabilitat quan no es pot realitzar l'activitat física.
• Risc vital.

Un dels objectius que s'han d'aconseguir durant el tractament és que la persona valori els efectes positius que té la pràctica habitual i sistemàtica d'activitats físiques sobre el seu desenvolupament personal, tant en els aspectes biològics, psicològics, socials, com en la millora de la qualitat de vida i la salut; i que es comporti de manera conseqüent i responsable amb les necessitats del seu cos, evitant les pràctiques que tenen un efecte negatiu per a la salut.

L'esport més recomanable és l'esport de grup, ja que potencia valors com el treball en equip i afavoreix la socialització i la motivació.

D'altra banda, es recomana introduir l'esport després d'una estabilització nutricional i psicològica, i quan millori la sociabilitat i l'acceptació. L'esport més protector o recomanable és l'esport de grup, ja que potencia valors com el treball en equip i afavoreix la socialització i la motivació. Es recomana evitar esports individuals i realitzar activitat física a casa.

Un cop s'ha pres la decisió de reprendre l'activitat física, cal tenir en compte també el tipus d'esport que practicarà la persona, el nivell de competició, el grau d'exigència i el grau d'exposició corporal que pot suposar. Alguns aspectes i recomanacions que es poden seguir són:

• Els entrenadors no han de fer cap valoració del pes de la persona. Hi ha uns certs esports en què es fa un seguiment setmanal del pes, amb la idea que es tracta d'un element fonamental per obtenir bons resultats.
• Els companys i companyes han d'estar avisats i conscienciats perquè no facin comentaris sobre el pes i la imatge corporal que puguin afectar la persona.
• L'inici ha de ser gradual, amb intensitat lleu i un seguiment individualitzat.
• L'equip assistencial ha de supervisar sempre l'exercici físic.
• Una vegada iniciat, s'anirà revalorant per part de l'equip terapèutic.