«L'única cosa que puc fer és creure en la meva filla i caminar al seu costat»

La Clara tenia catorze anys quan es va identificar amb el testimoni d'una noia a les xarxes socials que explicava la seva experiència amb els trastorns alimentaris. I li va fer la consulta: «Crec que a mi em passa el que has explicat» i, afortunadament, la noia li va contestar: «Els ho has de dir als teus pares». I així ho va fer. Aquest va ser el principi de tot un procés llarg, canviant, amb alts i baixos, que encara no ha acabat i al qual se li van sumar altres trastorns de salut mental. La Silvia, la seva mare, ens comparteix la seva experiència amb la intenció que pugui servir a altres famílies que es trobin en aquesta situació.

La meva filla té un problema de salut mental; algú em pot ajudar?

«Quan va començar, va ser dur: el desconeixement del trastorn, interioritzar el que estava passant, els moments dels sopars a casa…Però el que llavors no sabia és que no seria res, comparat amb tot el que havia de venir», recorda la Silvia, ara que han passat gairebé tres anys. La Clara va iniciar el tractament i la seva recuperació anava molt bé; però passat el període de confinament per la COVID-19, ja no va poder reincorporar-se a l'escola. «No podia caminar, no tenia forces, em deia «mama, què em passa?», tenia atacs d'ansietat, plorava i em deia que no tenia ganes de viure, que no podia viure així. De sobte, ja no era el menjar, ara era una altra cosa. I vaig començar la roda d'urgències, perquè llavors tot era nou per a mi i no sabia on anar ni què fer».

Li van diagnosticar una depressió major. «Va ser llavors quan la meva filla es va trencar», explica la Silvia. Però abans d'arribar el diagnòstic, va passar diverses vegades per urgències, va trucar a tots els hospitals per saber què havia de fer i l'atenció online del centre d'atenció primària (era època de pandèmia) mai no va arribar. «La veritat és que et trobes molt desemparada, no és només que no sàpigues què has de fer, sinó que realment no entens ni què està passant i ningú t'explica on has d'anar, fins que acabes entenent el circuit que has de seguir perquè t'atenguin», ens diu aquesta mare, que aprofita el seu testimoni per senyalar algunes deficiències en l'atenció: «He après que, normalment, tot depèn de la voluntat, el cor i la comprensió de la persona que tens davant. Si ella t'obre les portes, tu arribaràs fins on puguis arribar». Aquesta afirmació la trasllada a tots els àmbits, entre els quals els estudis, que ara mateix la Clara no pot seguir, en gran part per «la falta d'adaptacions i opcions per poder estudiar o formar-te si tens algun problema, quan surts del que socialment és considerat «normal»», denúncia.

La veritat és que et trobes molt desemparada, no és només que no sàpigues què has de fer, sinó que realment no entens ni què està passant i ningú t'explica on has d'anar.

En aquest procés també assegura que ha trobat a faltar «que t'expliquin les vegades que faci falta i obertament què és el que hi ha des d'un principi, que serà un procés llarg, que has de tenir molta paciència, i que mai no pensin que ho has pogut assimilar i entendre tot».

Acompanyar una filla per un camí llarg i complex

La Silvia ha viscut moments molt complexos amb la seva filla, amb ingressos, intents de suïcidi, autolesions greus i moments familiars complicats, i comparteix amb molta sinceritat algunes de les sensacions que ha tingut: «Quan la teva filla et rebutja, quan té una mirada buida que no és la seva, quan deixa de somriure, quan deixa de voler viure i d'apreciar tot el que abans feia, és com si te l'haguessin canviat. I de vegades sents que l'ànima se te'n va. És molt difícil ser-hi, entendre, saber què està passant, i és tot molt confús. Al final, veus que està patint molt, encara que no ho puguis entendre, i l'única cosa que pots fer és estimar-la molt, creure en ella i acompanyar-la en aquest procés llarg i complex».

Amb els anys, la Silvia ha anat comprenent i buscant recursos que la puguin ajudar, com les teràpies grupals, on pot compartir experiències amb altres mares i pares que passen per situacions semblants. Ara sap que és difícil que algú que no ho ha viscut pugui entendre la situació, pugui entendre que «de vegades sembla que no estimis la teva filla, perquè tens ràbia i penses que és egoista, i t'enfades, i vols marcar-li límits, però llavors, algú que ha passat per aquí et diu «deixa-li una mica d'espai», i arriba un moment en què t'adones que només pots estimar-la i fer-li sentir que camines al seu costat; que ella vol curar-se i quan pugui ho farà, i que el mateix desig de morir i de no aixecar-se és el que té d'estar bé». I confessa: «M'ha costat, però ha estat alliberador per a mi pensar així. Ara veig l'esforç immens que fa diàriament i l'admiro per això».

La Silvia descriu l'entrada d'un trastorn de salut mental a casa seva com «una bomba que explota» i que afecta tota la família. Ella va haver de deixar de treballar durant vuit mesos per a poder enfrontar-se a la situació. En aquests primers mesos, el patiment i l'angoixa van ser constants: «Quan en algun moment que estava més bé sortia amb alguna amiga, sabia que havia de deixar-la anar, però ho passava malament; o quan trigava una mica més en sortir de l'hospital de dia, l'esperava al balcó pensat «avui és el dia que em trucaran». 

Arriba un moment en què t'adones que només pots estimar-la i fer-li sentir que camines al seu costat. Ara veig l'esforç immens que fa diàriament i l'admiro per això.

Com a mare, ha fet i fa tot el possible perquè la seva filla estigui bé, però continua pensant «què més puc fer?». Però, tot i així, diu que és conscient que no pot «controlar el factor més important, que és ella mateixa, que espero que pugui enganxar-se a la vida». I amb el temps, ha aconseguit pensar «la vida és així, en qualsevol moment et pot canviar i no pots viure amb por, perquè et porta a una part molt fosca. I clar que pot passar-li alguna cosa a ella, però també li pot passar alguna cosa al meu altre fill creuant el carrer».

La Clara segueix el seu procés, amb moments millors i pitjors, amb una autoexigència que, segons assegura sa mare, la continua boicotejant constantment, intentant encaixar en un món que a vegades se li fa difícil, intentant acceptar i adaptar-se a una nova vida i intentant gaudir dels moments, a vegades fugaços, en què riu i se sent bé. La seva mare sempre serà allà, al seu costat, sense exigir, sense atabalar, sense crear expectatives i pressions, però amb l'esperança que, en un futur, la seva filla «pugui explicar la seva experiència i ajudar altres persones joves que estiguin passant pel mateix».

Aquest testimoni és possible gràcies a l'Associació Catalana per a la prevenció del suïcidi (ACPS).