El trauma i la desesperança, dos factors clau en la conducta suïcida

Al món, segons l'Organització Mundial de la Salut, moren més de 700.000 persones per suïcidi cada any. A Espanya, durant el 2022, van morir 4.097 persones per aquesta causa, la xifra més alta des que es tenen registres. Això suposa un augment del 2,35 % respecte al 2021, (Observatori del suïcidi a Espanya 2021, Fundació Espanyola per a la Prevenció del Suïcidi).

La conducta suïcida és un fenomen complex i multifactorial en què interaccionen múltiples factors distals i proximals. Els factors distals són els factors genètics i esdeveniments adversos en la infància. Els factors proximals són les situacions estressants actuals o els símptomes mentals presents. Això, en part, podria explicar per què algunes persones i no totes presenten conducta suïcida davant de certes situacions.

La desesperança en la conducta suïcida

La desesperança és un factor clau i àmpliament estudiat en la conducta suïcida i pot aparèixer en presència de l'adversitat (actual) i del trauma (història vital).

Per poder explicar la desesperança, cal descriure l'esperança com un concepte:

• Dinàmic.
• Multidimensional.
• D'empoderament.
• Centrat en la vida.
• Relacionat amb l'ajuda externa.
• Relacionat amb la cura.
• Orientat cap al futur.
• Altament individualitzat.

L'esperança és una eina eficaç per a la gestió de la conducta suïcida.

La desesperança, en canvi, és una experiència dins de la condició humana, descrita com la manca d'esperança o de desitjos d'esperança, la desesperació o el fet de sentir-se desesperançat. L'esperança i la desesperança són conceptes continus, que van des de l'esperança fins a la desesperança absoluta i extrema. Es tracta d'un concepte:

• Multidimensional.
• Dinàmic.
• Que comporta desempoderament.
• Que amenaça a la qualitat i longevitat de la vida.
• Relacionat a l'absència d'afecte.
• Orientat cap al passat.
• Altament personalitzat.

La  desesperança a llarg termini suposa una amenaça en la qualitat de vida de les persones, tant físicament com psicològicament, i és un factor clau en les teories explicatives sobre el suïcidi.

La desesperança és un constructe que abasta aspectes:

• Motivacionals: comporta una manca d'iniciació de resposta i una manca d'expectativa cap al futur.
• Cognitius: dificultats perquè la persona valori la seva capacitat de control i resposta. Hi ha una incapacitat per pensar o imaginar un futur tolerable. Altera la capacitat de concentració, recerca i realització de resolucions de problemes.
• Emocionals: tristesa.

Dins de la fenomenologia de la conducta suïcida, hi ha diversos components com la rigidesa cognitiva, que restringeix com percebem la realitat i la nostra reacció cap a lentorn. Aquesta rigidesa dificulta que es puguin valorar alternatives i es percep la realitat com a intolerable, i això comporta una sensació de desesperança. La persona es veu encallada en el passat i és incapaç de veure el futur, se centra en els seus errors i dubtes.

La presència de desesperança a llarg termini suposa una amenaça en la qualitat de vida de les persones, tant en l’àmbit físic com psicològic i espiritual. Es tracta d'un factor clau en les teories explicatives sobre el suïcidi:

La teoria de Beck

Centra la desesperança com un factor que preval en tota conducta suïcida. La persona té una percepció desadaptativa i negativa de la realitat i no pot fer una formulació positiva que comporti l’esperança.

La teoria de la desesperança

Explica que la interacció entre estils d'afrontament negatius i esdeveniments negatius generen la sensació de desesperança.

La teoria interpersonal

Postula que la mort per suïcidi està condicionada per dos factors: el desig de suïcidi i la capacitat de realitzar un intent de suïcidi. El desig de suïcidi és el resultat d’experimentar:

• Manca de pertinença.
• Sensació de ser una càrrega per a la família, els amics o la societat.
• Desesperança cap al futur.

Explica que la sensació de manca de pertinença i de ser una càrrega genera un desig de morir que pot posar la persona en un risc de presentar ideació suïcida. Aquest constructe pot variar amb el temps per canvis interpersonals i intrapersonals. La manca de pertinença afegida a la sensació de càrrega, juntament amb la presència de desesperança sobre el futur, genera que el desig de mort passiu es torni actiu. Aquesta teoria situa la desesperança com el factor clau entre la ideació i la intenció.

La manca de pertinença afegida a la sensació de càrrega, juntament amb la presència de desesperança sobre el futur, genera que el desig de mort passiu es torni actiu.

La teoria dels 3 passos

Explica que la ideació suïcida és el resultat de la combinació del dolor (principalment psicològic) i la desesperança. La presència de connectivitat és el factor protector clau que evita el pas a l’acte. Els tres passos descrits en aquesta teoria són:

1. Desenvolupament de la ideació suïcida: en aquesta teoria es considera que el primer pas per presentar la ideació suïcida és el dolor ( físic o psicològic), la presència del qual fa que disminueixi el desig de viure. El dolor en si mateix no és suficient per produir la ideació suïcida, i cal la presència de la desesperança per desenvolupar la conducta suïcida. La persona té la sensació de desesperança i creu que el seu dolor no millorarà.
2. Ideació suïcida moderada-greu: la manca de connexió amb altres persones és el segon pas cap a l’intent de suïcidi potencial. La connexió pot ser amb un projecte, un rol, un interès o una feina que generi una persecució de propòsit o sentit a la vida. La presència de sentiment de connexió fa que el sentiment de dolor i desesperança es mitigui.
3. Progressió d'ideació cap a l'intent de suïcidi: la capacitat de suïcidi s'adquireix amb l'habituació al dolor, la por i la mort. Els antecedents d'exposició a esdeveniments adversos a la vida de les persones (situacions traumàtiques) generen recursos d'afrontament que no són efectius i comporten una capacitat cap al suïcidi.

Els patrons de conducta o afrontament que comporten la presència de la desesperança no es generen de manera espontània. Solen ser una resposta del passat que es perpetua en el present i el futur de les persones.

La relació entre els traumes del passat, la desesperança i la conducta suïcida

A la bibliografia es repeteix l'argument que l'esperança està orientada cap al futur i la desesperança cap al passat. Les persones que presenten conducta suïcida solen tenir al seu passat històries que estan relacionades amb el sentiment de desesperança. Les persones amb experiències traumàtiques tenen més risc de conducta suïcida. (Sadeck, J., 2019; Van Orden K.A., 2010; Klonsky D., 2015; Liu R.T., 2025; Pompili M., 2021)

En aquest context hem de introduir el concepte d’aferrament, que ens proporciona un marc per entendre les nostres relacions amb altres persones i el nostre benestar emocional. En aquest sentit, el nadó desenvolupa una visió de si mateix, dels altres i del món basada en les seves experiències inicials amb les figures d'aferrament. La regulació emocional es desenvolupa a través de la interacció amb la persona cuidadora principal.

L'aferrament segur comporta la internalització de conductes que porten a la regulació emocional tranquil·litzadora. La persona té recursos per tolerar la desesperança, perquè és capaç d'acceptar les seves limitacions, té capacitat per tolerar la realitat i acceptar que el patiment és inevitable.

Les persones que presenten conducta suïcida solen tenir al seu passat històries que estan relacionades amb el sentiment de desesperança. Les persones amb experiències traumàtiques tenen més risc de conducta suïcida.

Hi ha estudis que relacionen l'aferrament insegur amb un risc de conducta suïcida més gran. (Miniati M., 2017; Turton H, 2022). Es considera que les experiències adverses en l'etapa de desenvolupament d'aferrament poden generar patrons d'aferrament insegur que en l'edat adulta es reflectiran amb pessimisme, dificultats per desenvolupar una identitat estable, solitud, dificultats en la regulació emocional, baixa autoestima, desesperança i risc suïcida. Així doncs, els nens o nenes que pateixen situacions traumàtiques perpetuades per una figura d'aferrament poden generar una sensació de traïció que comporta una major desregulació emocional. Es creu que el factor de desregulació emocional podria ser la clau que explicaria un risc suïcida més gran.

Les persones tenen risc de desenvolupar estratègies d'afrontament que dificulten la seva capacitat d'afrontar la pèrdua, el rebuig i la decepció. A la vida hi haurà moments d'adversitat que generaran crisis suïcides, en què la persona es veurà incapaç de generar estratègies que la tranquil·litzin i tindrà una sensació de solitud similar a l'experimentada en etapes més primerenques del desenvolupament de l’aferrament.

Trauma relacional

La presència d'adversitats en la infància com l'abús infantil és un dels factors de risc més estretament relacionats amb la conducta suïcida. Alguns estudis assenyalen que el 30 % de les persones que presenten conducta suïcida tenen antecedents traumàtics (maltractament infantil, abús sexual, abús emocional, negligència, etc.). En el cas concret de l'abús infantil, aquesta xifra arriba fins al 43 %, segons alguns estudis, que assenyalen també que l'abús en la infància genera un patró cognitiu de vulnerabilitat cap a la depressió i la desesperança. (Panagioti M.; Berardelli I., 2022; Spokas M., 2009)

En els esdeveniments adversos durant la infància, el nen o la nena intenta entendre la causa d'aquest maltractament per poder prevenir-lo en el futur. La seqüència és la següent:

1. Inicialment, fa una atribució externa i inestable de l'origen d'aquesta situació adversa.
2. Si la situació es cronifica, aquestes atribucions inicials no es confirmen i augmenta la probabilitat que el nen o la nena faci una atribució interna i aquesta es pugui establir de manera permanent. Creu que hi ha alguna cosa en la seva persona que ho fa propens a ser un abús repetit.
3. Es desenvolupa una sensació de desesperança cap a una perspectiva de poder abordar l'adversitat i el futur. Això comporta més risc de depressió.
4. La perpetuació dels esdeveniments traumàtics reforça aquestes atribucions.

El 30 % de les persones que presenten conducta suïcida tenen antecedents traumàtics, com ara maltractament infantil, abús sexual, abús emocional, negligència, etc.

Les situacions traumàtiques perpetrades per persones properes són les de major impacte i predisposen a una sensació d'inseguretat i a un major risc de conducta suïcida. Aquesta situació compromet la capacitat de la persona a fer front a situacions doloroses futures. La persona tendeix a desenvolupar un sentiment de culpa que està estretament relacionada amb l'agressió i l'hostilitat, principalment cap a ella mateixa.

Trauma únic i trastorn per estrès posttraumàtic (TPEPT)

El trauma i el trastorn per estrès posttraumàtic suposen un risc més gran de conducta suïcida.

El trauma no el genera la situació, sinó la resposta afectiva, moltes vegades associada a una desesperança de no poder escapar. En una situació estressant hi ha una activació de pànic, lluita, terror, etc., l'objectiu de la qual és aconseguir que la persona escapi. Però quan això no és possible, genera dolor, desesperació i desesperança pel fet d'estar atrapat. Aquesta situació pot passar de ser tolerable a intolerable. En aquesta línia, hi ha la Teoria de plor de dolor (Cry of Pain), en què s'explica que la conducta suïcida es desencadena per la sensació d'atrapament i que aquesta sensació provoca desesperança cap a la sensació d'incapacitat d'escapar. En aquesta teoria es creu que els malsons presents en l'estrès posttraumàtic podrien desencadenar la sensació de derrota, atrapament i desesperança.

També hi ha estudis que demostren que la presència de desesperança podria estar estretament relacionada amb més risc de suïcidi en persones amb trastorn posttraumàtic (Panagioti M., 2009; Berardelli, I., 2022; Spokas, M. 2009). La persona té una sensació de derrota o humiliació o la sensació d'estar atrapada i això podria estar relacionat amb més risc de depressió i suïcidi. La sensació d'atrapament és diferent de la de desesperança i aquesta sensació pot ser d’origen intern (dolor, pensaments, sentiments) o extern (relacionat amb la motivació d'escapar i la percepció que les rutes de sortida estan bloquejades).

En conclusió, la desesperança forma part del compendi emocional de la vida quotidiana i també de l'adversitat. La gran majoria de les persones presenten adversitat i desesperança al llarg de la vida i amb molta freqüència de forma simultània. Les situacions traumàtiques poden desenvolupar un patró de conducta en què predomini la sensació de desesperança a través de diferents mecanismes. Aquests patrons es perpetuarien en la vida de les persones i en situacions de crisi i adversitat comportarien un risc més gran de suïcidi.

Aquest risc pot disminuir, si potenciem recursos d'afrontament com (Sadeck, J, 2019):

• Mapejar: habilitat per recollir informació per planificar i buscar alternatives.
• Minimitzar: habilitat per reduir importància als efectes negatius de les experiències traumàtiques.
• Reemplaçar: habilitat per suportar els esdeveniments negatius duent a terme accions alternatives.