«Porto més de vint anys esforçant-me per no deixar-me vèncer»

Tinc depressió i ansietat severa, crec que heretades, i fa més més de vint anys que prenc medicació diàriament per poder passar els meus dies, lluitant constantment per millorar i amb la necessitat del suport de terceres persones.

Crec que soc com un guerrer amb mals pensaments per dins, que m'ataco i em destrueixo a mi mateix, i una bona persona per fora. I, tot i així, tinc la gran satisfacció d'haver tingut forces suficients per formar una família i tirar-la endavant amb el paper que m'ha correspost. L'amor de la meva família ha estat i és incondicional.

És sorprenent les coses que recordo des de ben petitó, coses dolentes molt i molt fortes, tant, que fins i tot estic plorant mentre ho escric. Les tinc aquí dins i m'hauria agradat que desapareguessin, però vaig anar creixent amb elles, i, pot ser que no recordi el que vaig menjar ahir, però sí que recordo el que se'm passava pel cap i el que feia quan era petit; ho recordo com si fos avui.

El meu pare, amb el mateix trastorn que jo, als 42 anys va deixar de treballar i li van donar la baixa per llarga malaltia a França, on vivíem. I des de llavors mai vaig poder tenir una conversa completa amb ell, sempre estava a casa, al sofà o jugant sol a les cartes. Tot el dia.

El treball i la família

Jo he treballat sempre. Era autònom i tenia una petita empresa de construcció. Vaig tenir una crisi molt forta als 43 anys, però quan vaig anar al metge em va aconsellar que no deixés de treballar, i li vaig fer cas. Treballava marejat, amb dolor al pit, palpitacions, mal de cap i, fins i tot, algunes vegades havia de venir la meva dona a l'obra perquè tenia vertígens i no podia tornar a casa. Si tenia somnolència, dormia a la furgoneta, i després la lumbàlgia no em deixava ni caminar. Era molt dur, però també era molt dur passar el dia al sofà patint; mal per mal, vaig continuar treballant, sempre amb l'ajuda de la meva dona. Crec que, en part, gràcies a això, a aquesta força per continuar endavant, als 66 anys encara continuo lluitant per fer coses.

Treballava marejat, amb dolor al pit, palpitacions, mal de cap i vertígens; era dur, però encara era més dur passar el dia al sofà patint.

En aquest llarg camí, la meva família ha tingut i té un paper molt important. Smpre m'he sentit estimat, i sempre han comptat amb mi per a tot, fins i tot en les etapes de crisi en què no he pogut ni prendre decisions. En aquestes etapes, que per a mi són essencials, m'han ajudat en tot. Sempre dic que la meva dona és el pilar en què ens recolzem tots, ella m'acompanya als metges, a comprar, a caminar, en les sortides de cap de setmana, però en realitat crec que, d'una maenra o una altra, a casa nostra tots som pilars els uns dels altres.

La satisfacció d'scriure

He tingut la sort de tenir sempre algú al meu costat que em dona amor, i això m'ha ajudat moltíssim per no deixar-me vèncer. Però també m'han ajudat la medicació, els professionals de la salut, continuar treballant, escoltar la família, demanar ajuda quan no puc més, lluitar constantment contra els meus pensaments dolents i escriure.

Tenir a algú sempre al meu costat que m'ha donat amor m'ha ajudat molt per no deixar-me vèncer.

Tinc com a amant un llibre que he pogut publicar i que fa més de 30 anys que vaig escriure, titulat Rebelde Casual, on, a través d'una història d'amor per salvar una nena que se sent diferent de totes les altres, ignorada i abandonada per la seva actitud, intento explicar com pot afectar un trastorn de salut mental en la infància.

A part de la gran satisfacció que em produeix haver aconseguit acabar i publicar el llibre, gràcies a ell m'han fet grans abraçades, petons, somriures, agraïments… M'ha aportat amor i poder estimar-lo. Però el millor de tot ha estat que el meu fill, mentre m'ensenyava el seu nou pis, assenyalés la prestatgeria i digués: «Aquí tinc el millor llibre que he llegit mai i que haig de tornar a llegir». I era el meu.