«És urgent parlar de valors, dels menys afavorits i dels professionals del sector social»

«Quan parlem dels “més vulnerables” estem reconeixent la vulnerabilitat com a característica de tots en tant que necessitem els altres per sobreviure i créixer.  Aquesta és la base de l’ètica de la cura.

Tots som éssers vulnerables i éssers també vulnerats.

Els més vulnerables són, per norma general, els més vulnerats, els més ferits, els més perjudicats per les injustícies, per la pobresa, per les polítiques que no ataquen la desigualtat o la generen, per la manca de menjar, de recer, de sostre i per la soledat.

Els més vulnerables no són un constructe social sinó la realitat de moltes, de massa persones que són expulsades del gaudi d’una vida digna.

Durant la pandèmia no només hi ha hagut problemes sanitaris: han continuat morint persones al mar, en naus industrials incendiades o al carrer.

No veig un relat clar sobre la pandèmia i els col·lectius de persones vulnerables, i és que són molts els que arriben a la pandèmia vulnerats i a aquests se n’hi afegeixen molts d’altres que estaven en una situació extremadament fràgil. Aquest relat hauria d’assenyalar que la pandèmia, per a molts, no és el problema, sinó allò que ens permet veure’l i que el fa més gran. Perquè el que cal fer, a més d’eradicar el virus, és eradicar les condicions que estaven generant tant patiment abans que arribés.

Durant molt temps es va defensar que el virus afectava tothom per igual. Era habitual sentir que el virus no feia distincions entre barris ni classes socials, que tots estàvem al mateix vaixell. Res d’això no és cert.

El virus afecta més els més pobres, els que viuen en pitjors condicions. Les limitacions que imposa són més grans per als que tenen menys. 

Per exemple, va haver de passar temps fins que es va acceptar que es poguessin relaxar les condicions del confinament domiciliari per a les persones que veien com la seva angoixa creixia pel fet d’estar tancades. 

El relat sanitari o sanitarista ho ha envaït tot i a remolc s’hi han anat afegint retalls de discurs sobre els efectes socials del virus. Però aquests efectes són, al meu parer, tan greus o més. El virus passarà, amb el cost de vides humanes que sigui, sempre un fet dolorós; però les vides malmeses, la dignitat ferida, la pobresa insultant perduraran i patiran més els més desvalguts. Recordant les paraules de Miquel Martí i Pol a El llibre de les solituds “com ha passat d’ençà que el món és món i els humans que hi vivim ens n’hem fet amos”.

Hi ha tres relats que estan essent abandonats i que són urgents: el de l’ètica i els valors, el dels menys afavorits que no tenen veu; i el dels professionals del sector social que acompanyen tantes persones amb mancances greus i les veus dels quals es troben a faltar.»

«Si augmenten les necessitats i no augmenten els recursos, disminueix la qualitat, creix el sobreesforç i l’estrès dels professionals que atenen les persones. La magnitud i la novetat dels problemes de salut derivats de la pandèmia han provocat una major visibilització dels professionals sanitaris. No està passant el mateix amb els professionals dels serveis socials que estaven treballant en contacte directe amb tantes persones amb situacions humanes molt dures i que ara han d’incrementar l’esforç per l’augment de les mancances i la fragilitat. Això suposa una càrrega de treball més gran, però també patiment per empatia davant de situacions tan extremadament doloroses. D’ells se’n parla menys, ni se’ls aplaudeix ni se’ls premia, però la seva tasca és excepcional.

D’aquí es desprèn la necessitat de dos tipus de suports: el reajustament de les plantilles de professionals per adaptar-les a la dimensió de les noves exigències i la necessitat d’oferir suport emocional i, en general, de cures.»

«Els serveis de salut mental arrosseguen, des del temps de les retallades, una insuficiència de recursos, sobretot en l’àmbit comunitari.  És hora de posar-hi remei.  Les tensions d’aquesta nova realitat afectaran la manera de viure i crearan malestars, la solució dels quals no dependrà només ni principalment del sistema sanitari, sinó d’una acció transversal, perquè la salut mental no és només un tema sanitari.  Per tant, la solució no passa per més diagnòstics, més medicació i més psicoteràpia.

Cal aprofundir en els drets humans, en prevenció, en polítiques redistributives que mirin de frenar tanta desigualtat i que transformin les condicions de vida. Que afavoreixen una vida digna i la construcció d’una societat més igualitària, radicalment inclusiva i en què tots tinguem cabuda i puguem créixer junts.

Cal desenvolupar valors com la igualtat, la solidaritat, l’hospitalitat, l’acollida, el tracte cordial i la mirada atenta cap a l’altre. Crec que aquest és el moment de reforçar els valors de la vida en comú, el creixement col·lectiu i el desenvolupament de les cures des d’una perspectiva comunitària. I generar esperança que, sempre i ara més, és una exigència ètica.»