«El meu missatge és que tot passa, cap problema és permanent»

«Vull ajudar a altres precisament perquè he arribat fins aquí». Aquesta és tot una declaració d’intencions d’algú que, amb només 14 anys, ha passat per dues temptatives de suïcidi i que, malgrat la muntanya russa que suposa el procés de recuperació, té clar que tot passa i que es pot sortir d’aquesta situació.

L’anomenarem Júlia, el nom més posat a milers de nenes nascudes a Espanya el mateix any del seu naixement perquè el seu cas, lluny de ser una raresa, és lamentablement una realitat més que present entre la població preadolescent, adolescent i jove. La mort per suïcidi ja era la primera causa de mort entre la població adolescent en l’àmbit mundial, però la pandèmia de la COVID-19 ha  estat una piconadora per a la salut mental d’aquest grup de població i han aflorat com mai les temptatives de suïcidi, les autolesions i altres problemes de salut mental, com els trastorns d’alimentació.

El menys important en la història de la Júlia és saber què la va portar a tenir un comportament suïcida perquè les causes d’aquest són nombroses i complexes, gairebé sempre relacionades amb situacions vitals altament estressants o amb problemes de salut mental. El rellevant d’aquest testimoni és entendre que la Júlia podries ser tu, la teva amiga, la teva filla i que parlar obertament sobre aquest problema, reconèixer els senyals d’alerta i demanar ajuda pot salvar moltes vides.

«He pogut arribar a la fase de recuperació després de moltes caigudes i lluites», ens explica la Júlia, «de vegades tinc pensaments i crisis, cosa normal, però si jo he pogut passar, per això penso que qualsevol persona pot fer-ho. El meu missatge és que es pot, malgrat que costi».

Regalar-se temps per a recuperar-se

El confinament i les restriccions socials han estat la pólvora que ha fet esclatar situacions personals que s’anaven cuinant a foc lent. En el cas de la Júlia, des de cinquè o sisè de primària, és a dir, amb 10 o 11 anys.

«Vaig començar a sentir-me desplaçada dels altres, això em va fer madurar abans i se’m van ajuntar moltes circumstàncies», ens explica la Júlia, «va ser llavors quan van començar les autolesions». Aquesta jove de veu tímida, però contundent en el seu missatge posa damunt la taula una de les grans assignatures pendents en salut mental, l’estigma que l’acompanya i el silenci.

«Si se’n parlés ja durant la infància no ens agafaria tant per sorpresa que apareix un problema de salut mental, que no entens què et passa. Això no passa amb altres malalties, que els nens són capaços de reconèixer», apunta la Júlia.

La Júlia rebia ajuda psicològica des que es va començar a autolesionar, però quan va arribar el confinament tot va canviar: hores de tancament a la seva habitació, nul·les relacions socials, desordre en la rutina d’alimentació i son. «En aquest moment jo pensava que estava molt bé, però mirant enrere, ara m’adono que estava molt malament i no n’era conscient», explica aquesta amant de la música i la dansa.

El moment d’intentar fer vida «normal» després del confinament per a una persona amb dificultats per relacionar-se amb altres persones i amb problemes de salut mental previs, va ser per a la Júlia una caiguda lliure. «Recordo el mes d’agost, que va manar al meu poble, com el pitjor, vaig tornar a autolesionar-me cada dia i cada cop em trobava pitjor», recorda la Júlia.

L’octubre del 2020, la Júlia va fer una primera temptativa de suïcidi que es va repetir poc més d’un mes després. «Vaig deixar la medicació que m’estaven donant perquè no em feia sentir bé, em sentia com falsa», explica la Júlia,  «i van tornar les autolesions diàries i em sentia molt malament, fins i tot li vaig dir a la meva psicòloga. Em va dir que si no recuperava l’estat d’ànim, m’haurien d’ingressar per ajudar-me, però abans que això passés vaig intentar llevar-me la vida. No tenia esperança, no volia seguir».

Després d’unes setmanes ingressada, la Júlia segueix el seu procés de recuperació en un Hospital de dia. Segueix tenint «pujades i baixades», com ella ho anomena, però té clar que la recuperació és possible.

«A mi m’ha funcionat pensar fins on puc aguantar perquè aquest pensament m’ajuda a donar-me marge per recuperar-me», explica a mode de repte personal «tot passa, el bo i el dolent. Res és permanent i tot fluctua sempre », afegeix.

No hi ha recepta màgica, cada persona és diferent, però la Júlia posa nom als pilars sobre els quals està construint la seva vida: «voler estar bé amb mi mateixa, estimar-me; acceptar i entendre que el que m’ha passat no és un simple constipat, és quelcom important a la meva vida que necessita un procés i un treball de recuperació; parlar i parlar, de què necessito i de què sento; trobar coses que em motivin i aferrar-me a les persones del meu voltant, les que davant d’aquesta situació realment han estat presents per ajudar-me».