El dol en l’era digital

El terme «dol» prové del llatí dolium, que significa «dolor, aflicció». Un terme que defineix una reacció normal i natural que experimenten les persones davant d’una pèrdua. La pèrdua pot ser d’una persona (per mort natural, accident, suïcidi, malaltia, etc.), d’un objecte o d’alguna relació o esdeveniment significatiu.

Les reaccions abocades en el procés de dol són de tipus psicològic, físic i social, i poden tenir una intensitat i una durada determinades pel vincle d’unió i pel significat de la relació amb la persona, l’objecte o l’esdeveniment que s’ha perdut.

Sovint entenem el dol com a fet cultural i en limitem la presència exclusivament al context de les pèrdues humanes. Tanmateix, ens trobem que el dol s’estén molt més enllà de la presència física de la persona que ha mort, de les relacions trencades o dels abandonaments.

El dol, per tant, no és un estat, és un procés. Un procés que les persones que el passen defineixen com a onada violenta de pensaments, sentiments i reaccions físiques que experimenta la persona i que s’alterna amb moments de descans —encara que aquesta sensació de tranquil·litat només sigui aparent i superficial—. Diversos autors han dividit aquest procés en diferents fases, tot i que no hi ha un acord unànime pel que fa al nombre total d’aquestes fases, que varia des de tres fins a cinc.

La manca de cultura de la mort i la pèrdua

Aquest article no té com a objectiu tornar a anomenar les etapes del dol, que ja han estat desbrossades fins a les arrels per reconeguts investigadors i autors. L’aportació personal estaria definida potser per la necessitat d’exposar la mancança d’una educació per a la mort i el dolor a la xarxa, en les noves tecnologies, en les xarxes socials i Internet, de posar de manifest l’adormiment emocional institucional davant el fet innegable de l’existència de la finitud i la mort.

No hi ha una cultura de la mort i la pèrdua. La societat viu sumida en un analfabetisme emocional promogut per la por i la manca d’estratègies educatives que afavoreixin una mirada interna compassiva envers la persona que passa el dol, i externa envers la societat i envers un mateix. És massa alt, el peatge que hem de pagar per continuar ocultant i silenciant la necessitat d’una educació de les emocions, l’acompanyament i l’empatia envers el pròxim, una cultura d’ajuda com a projecció de les pròpies necessitats i mancances.

Aquesta desolació i aquest abandonament emocional als quals està abocada molta gent que passa el dol augmenten per la incidència i la influència d’una nova forma de comunicació, la que promouen les tecnologies de la informació i la comunicació —i d’una manera especial, les xarxes socials i Internet—. 

El dol no passa desapercebut en aquest terreny de codi binari.

La cultura del like s’ha instal·lat en els processos de dol, ha transformat la imatge de la mort i del seu acompanyament.

Són nombrosos els exemples de casos, alguns de molta anomenada i molt recordats —si la persona morta era un personatge il·lustre o famós—, que dificulten el procés d’acceptació que necessiten les persones afligides i els seus éssers propers. La immediatesa i l’anonimat afavoreixen uns fils inacabables de converses, imatges i debats sobre les causes de la mort, la biografia i l’estil de vida del difunt que, evidentment, a causa de la proliferació d’opinions —algunes de malicioses— que circulen a la xarxa, provoquen uns escenaris que dificulten el dol i sumen dolor al dolor.

L’empatia a la xarxa brilla per la seva absència i sobre qualsevol notícia de successos es poden llegir opinions diverses que van des de la tristesa i les mostres de condolença per als familiars i amics fins a l’alegria i la proliferació d’insults dedicats al difunt.

El dol no s'escapa de la digitalització de les relacions i de la vida, la mort no silencia la xarxa, incloses Internet i les xarxes socials. La xarxa és viva i intentem sobreviure-hi. Potser aquest és el terme que defineix millor els qui viuen la mort d’un ésser estimat, el de sobreviure a la seva absència, a la seva pèrdua, al buit que deixa la seva partença.

Internet ha transformat el món i la forma d’habitar-lo. En la majoria dels països desenvolupats i en vies de desenvolupament, la comunicació virtual ha traspassat fronteres de manera global, ha apropat cultures i ha fet disminuir la sensació de solitud —almenys virtualment—.

La mort no s’ha escapat de la influència de la xarxa, de fet ha ampliat el seu significat, s’han generat noves maneres de comportar-se i noves conductes en el trànsit del procés d’acceptar-la, individualment i socialment. Ha creat, en alguns casos, uns vincles i uns contextos de participació virtual innovadors i, pel que sembla, satisfactoris. Això no obstant, no podem obviar que, paral·lelament, la visió negativa d’un ús inadequat coexisteix en les persones que travessen períodes de dol.

En relació amb això, el guariment amb el suport de la xarxa, concretament amb l’ús de les TIC i, d’una manera especial, amb les xarxes socials i Internet, fa possible que molts navegants del procés de dol trobin en la interacció virtual nous patrons per fer-hi front que els permeten ampliar el concepte i el significat del dol i transformar les seves experiències amb la companyia d’individus que experimenten situacions semblants.

Les creences i els valors al voltant de la mort comencen a ser una expressió virtual a la xarxa, en la qual l’acceptació de la mort i del dol i la integració de la pèrdua troben un espai i un temps que poden oferir una alternativa per al guariment.

Les xarxes socials i Internet, en definitiva, s’han convertit en una realitat alternativa també a l’hora d’afrontar el dolor.

Són una eina en si mateixa positiva per a l’individu i la societat, que transforma conceptes i significats. La xarxa no és negativa, malgrat que té detractors, sempre que l’ús que se’n fa sigui adequat i no envaeixi l’especificitat del procés individual d’experimentació del dol de cada ésser humà, tot respectant els límits i les fronteres de contacte.

Foto de creativeart - www.freepik.es