«Estava feta miques i aquestes miques estaven fetes de mi»

Soc l'Eva Igualada i fa alguns anys vaig tenir problemes de salut mental, una cosa de la qual actualment no m'avergonyeixo Per què avergonyir-se d'això?

Des que era petita no vaig tenir una infància gens fàcil, ni amb la família ni al col·legi. I als nou anys vaig començar a tenir problemes amb l'alimentació, o, més ben dit, amb mi mateixa. Arran d'això, vaig començar a tenir tot tipus de problemes: de conducta, diversos intents de suïcidi, d'addiccions… i moltíssims ingressos en diverses plantes de Psiquiatria, fins que vaig acabar, com sempre he dit, morta en vida i amb l'enorme etiqueta de «trastorn límit de la personalitat».

Va arribar un moment en què ningú es plantejava que jo pogués estar bé, ni tan sols jo mateixa. L'odi cap a la meva persona, cap al món i cap a la vida sencera va fer que caigués en un pou negre i molt profund del qual m'era molt difícil sortir-ne.

El més important per a mi ha estat tot el que he anat aprenent durant el procés d'escriptura. Gràcies a tot això, he aconseguit ser qui soc ara, amb les meves coses bones i no tan bones.

Fa uns deu anys, quan vaig començar a recuperar-me, vaig decidir escriure un llibre, que realment em vaig plantejar ja quan tenia setze anys, durant un dels meus ingressos, en els quals no parlava amb ningú, només escrivia i escrivia. Llavors ja li va posar el títol amb el qual finalment el vaig publicar: A través del espejo. El meu llibre és una autobiografia narrada en primera persona sobre tot el que va succeir durant aquests anys, però el més important per a mi ha estat el treball introspectiu i tot el que he anat aprenent durant el procés d'escriptura. Gràcies a tot això, he aconseguit ser qui soc ara, amb les meves coses bones i no tan bones. Amb aquest llibre intento donar una visió des d'una altra perspectiva del que és un trastorn límit de la personalitat i de tot el que això comporta i abasta.

Visibilitzar el trastorn límit de personalitat

Crec que avui dia encara falta indagar més en aquest trastorn de personalitat. No és una cosa amb la qual es neixi, no és una cosa que es vulgui i, molt menys, no és una cosa amb la qual algú s'ho passi bé. Cal partir de la base que la personalitat es forma durant la infància i l'adolescència, i que la família i el context social en què una persona es mou són fonamentals per a un desenvolupament funcional correcte de les emocions. La família té un paper molt important en això, per la qual cosa, crec que s'ha de treballar més profundament i en conjunt i no només amb la persona afectada, ja que, treballant de manera conjunta, educant també els pares, escoltant la persona que té el trastorn i fent un treball interdisciplinari entre tots els professionals crec que es pot ajudar a algú que està en aquesta situació.

Jo mateixa em vaig trobar en moltes situacions en què no em van escoltar i en què ningú creia les meves paraules, perquè jo era la que desvirtuava, la que malinterpretava, i no era així. Els prejudicis i estigmes que hi ha en salut mental i, sobretot, m'atreviria a dir, en concret amb el trastorn límit de la personalitat, dificulten la tasca de poder ajudar; la falta de personal en les unitats de psiquiatria i la poca comunicació i escolta activa que hi ha tampoc ajuden molt. És per això que cal donar veu a aquestes persones.

Des del meu punt de vista, crec que encara falta moltíssim per avançar en el món de la salut mental i que encara fa falta donar més visibilitat a uns trastorns gairebé invisibles. Fa falta personal especialitzat, formació i moltíssima empatia, i puc dir això també en primera persona després d'haver-me dedicat els últims deu anys de la meva vida a treballar en l'àmbit de la salut mental.

Quan t'atorguen l'etiqueta de «boja», fins i tot tu et creus que estàs boja; quan et diuen una vegada i una altra que és un trastorn crònic (cosa que m'ha quedat clar que no és així), no penses a tirar cap endavant, penses que ja n'hi ha prou, que no mereixes això i que és millor estar morta que viure tota una vida sencera patint i lluitant per una cosa que no arribarà mai, que és aconseguir ser feliç. Però sí que es pot, quan t'adones que tot depèn de tu mateixa, que ets tu la que ha d'apostar per tu mateixa i posar un peu al món i dir «jo em quedo aquí, jo mereixo ser feliç, jo decideixo viure».

Arriba un moment que penses que no pots tirar endavant, que no mereixes estar passant per això i que no aconseguiràs mai ser feliç. Fins que t'adones que ets tu la que ha d'apostar per tu mateixa.

Necessito compartir, ja així ho faig en el meu llibre, que amb una bona xarxa assistencial, social, educativa i, sobretot, també amb ganes i confiança en un mateix, una persona es pot recuperar de manera satisfactòria i arribar a tenir una vida totalment «normalitzada». La recuperació no és fàcil, la tornada a la societat tampoc ho és, però es pot aconseguir. He tingut sort de tenir un pare, una germana i uns amics que m'han donar sempre el seu suport, que no sempre ha estat com jo he volgut, però sí com era necessari, posant, sobretot, límits clars, que va ser el que va fer que jo aconseguís avançar.

Un fragment del llibre 'A través del espejo'

Vull compartir amb vosaltres un fragment del poema final del meu llibre:

«El día en el que aprendí reescribiendo mi historia, que soy yo quien manda, que yo soy quien decide quién se sienta a mi lado a ver la película de mi vida sin la necesidad de tener a alguien al lado para no sentirme sola, el día en el que crecí comprendiendo todas y cada una de las versiones de los demás, que nadie nace con un manual de instrucciones bajo el brazo y que todos cometemos errores, muchos errores, que las palabras duelen más que las hostias y que hay que pensar bien lo que se dice para no herir, porque, una disculpa vale una vez, a la siguiente ya no me vale y tampoco tendría que valer a otros.

Cuando me di cuenta, como decía Papá Alpha de que «la prisa mata y que lo que crees eterno es más efímero de lo que imaginas», cuando llené esos vacíos, agujeros negros y dolores conmigo misma, conociéndome, respetándome y marcando límites.

Cuando agarré ciertas manos que me hicieron de salvavidas en momentos de oscuridad, porque sí, todos necesitamos que a veces alguien nos rescate de nuestros pensamientos destructivos.

El día en el que confirmé que las personas mienten, pero que la mentira más grande es la que tú no quieres ver y la que te dices a ti mismo hasta creértela.

Cuando te das cuenta de que la felicidad absoluta no existe, que esta se compone de pequeños momentos felices que hacen bonita tu vida.

Cuando me di cuenta de que sí había gente que me quería por lo que era cuando yo no me quería a mí, también me di cuenta de que aquel dicho «quiérete para poder querer a otros» era mentira, que siempre habrá alguien que te dé un poquito de amor, el caso es si tú aceptas ese amor».