«És probable que moltes persones que es troben malament no estiguin demanant ajuda per la dificultat d’accedir al seu metge de família»

«Amb la pandèmia tot ha canviat força, bàsicament perquè l’accés als professionals d’atenció primària no és el mateix que fa un any. Abans de la COVID-19, quan una persona tenia un malestar emocional i venia a la consulta podíem fer-li una exploració completa i, en casos d’ansietat i depressió lleu o moderada, fer-ne un seguiment amb els dispositius habilitats dins l’atenció primària i comunitària.

Ara, la major part de l’atenció és telefònica. Fa pocs mesos que hem recuperat les visites presencials, però no a demanda de la població. Hem passat de 30-35 visites diàries abans de la crisi sanitària, que solien ser cites prèvies sol·licitades per la població, a 10-25 visites setmanals gestionades pels professionals. El pacient només és atès de manera telefònica o a través de l’eConsulta quan és a petició pròpia. L’atenció presencial és per a consultes espontànies (visites d’urgències). 

Hem perdut una mica aquella relació metge-pacient, sobretot quan són coses tan delicades com la salut mental.

Hi ha moltes persones que no consulten aquest malestar perquè saben que qui els atendrà no és el seu professional de referència. Per tant, segurament hi hagi un grup de persones que no s’estiguin posant en contacte amb nosaltres encara que es trobin malament.

I a tot això hi hem d’afegir el cansament acumulat dels professionals de la salut. L’estat emocional que teníem al principi de la pandèmia era difícil i cadascú ha fet el que ha pogut amb els seus recursos. Ara mateix estem tots molt cansats.

La veritat és que no sé si augmentarà el nombre de persones noves diagnosticades amb depressió major. Sabem que, si una situació estressant es manté en el temps, hi ha més prevalença de depressió major. Potser al principi tindrem casos més lleus i ja veurem què passa si la pandèmia es manté o què passarà quan la deixem enrere i ens quedem amb la crisi econòmica. Ens agradaria que no fos així, però tots pensem que la prevalença de la depressió augmentarà.»

«És clar, cal entendre que la depressió és una malaltia que afecta funcionalment la vida de la persona. Estar trist no significa estar deprimit. La tristesa és una reacció natural de l’ésser humà i cal normalitzar-la, com passa amb el nerviosisme o l’angoixa.

De vegades, quan es tenen sentiments que no agraden s’interpreta que s’està malalt i no és així. És molt important saber diferenciar el que és una malaltia de les reaccions humanes normals.

La nostra funció com a professionals d’atenció primària és precisament contextualitzar aquest malestar i determinar si existeix un problema o no, més enllà d’una situació normal segons la realitat de cada persona.

Quan no es compleixen els criteris d’una depressió i mires de normalitzar el que està passant, la gent es queda tranquil·la perquè entén que el que li passa és normal. Això no vol dir que no necessiti un acompanyament. A vegades, l’acompanyament que fem a una persona amb depressió lleu pot ser similar al que oferim a una persona que està trista pel que li està passant. Precisament s’intervé per evitar que acabi desenvolupant una depressió.

El rol dels professionals de primària és acompanyar aquestes persones i facilitar-los les eines perquè puguin gestionar la seva situació, tant si tenen un diagnòstic determinat com si no.»

La població jove i la gent gran, els més vulnerables davant la pandèmia

«A mi em preocupen especialment els dos extrems, és a dir, la població jove per sota dels 30-35 anys i les persones més grans de 55 anys.

En el cas de la població jove veiem que tenen una ansietat més pronunciada i en el cas de les persones grans, sobretot aquelles que no estan actives laboralment, hem observat un empitjorament del seu estat emocional.

En joves ens preocupa que fan poca demanda i quan venen són ja casos molt avançats o situacions molt crítiques, en casos, per exemple, de trastorns de la conducta alimentària (TCA), ansietat o depressió. Abans de la pandèmia ja hi havia molt poca demanda d’aquest grup d’edat, perquè es deixa de fer el seguiment exhaustiu que es fa fins als 15 anys. Seria important fer un cert seguiment després dels 15 anys per poder detectar problemes de salut mental de manera precoç en unes edats en què molts trastorns comencen a manifestar-se.

En el cas de les persones grans, ens preocupa perquè, amb la pandèmia, no s’ha pogut fer un control de les malalties cròniques com abans, només quan s’han posat en contacte amb nosaltres. Aquestes persones en certa manera s’han sentit abandonades, no han tingut el contacte al qual estaven acostumades i això genera soledat. Hi ha molta gent gran vivint sola i està essent molt dur.»

«El problema és que depenem molt de la demanda de les persones. Penso que, si tornéssim a tenir activades totes les vies de contacte d’abans de la pandèmia, segur que detectaríem més casos.

D’altra banda, la qüestió de l’infradiagnòstic de la depressió a l’atenció primària ve de lluny. Hi ha molts estudis que parlen d’aquest tema, sobre la regla de les meitats decreixents, que explica que només la meitat de les persones amb depressió demanen ajuda i que d’aquestes només la meitat és diagnosticada correctament. I només la meitat de les persones diagnosticades reben el tractament adequat.

La major part dels casos de depressió que no es diagnostiquen no solen fer episodis aguts. A vegades són símptomes tan larvats que van subsistint en el temps. Són pacients que somatitzen altres símptomes i això no et permet veure el que hi ha darrere.

De tota manera, soc optimista. Crec que tenim menys accés, però encara hi ha canals oberts. I tinc l’esperança que, si una persona està malament, sigui capaç de demanar ajuda o bé que ho faci el seu entorn».

«És molt important perquè la depressió és una malaltia que costa d’entendre i moltes vegades les famílies, amb la millor intenció però des del desconeixement, no acaben de trobar la manera d’ajudar. La funció de l’atenció primària és també ajudar l’entorn de la persona amb depressió perquè entengui com són els símptomes i el que aquesta persona necessita, perquè si no es generen molts sentiments de culpa, d’incomprensió.

Sempre hem de trencar barreres, perquè la persona amb depressió a vegades té un sentiment de vergonya, no vol explicar-ho a la família perquè té por que es pensin que és dèbil. Ajudar l’entorn a entendre la situació és una manera d’ajudar la persona.»

«La prevalença de depressió en persones amb altres malalties cròniques com ara la diabetis mellitus és més alta. Hi ha estudis que demostren que la prevalença de la depressió en persones amb diabetis mellitus és el doble que en persones sense una malaltia crònica.

La manera com tractem la depressió en aquests casos és la mateixa, però quan tenim persones amb diferents patologies cal tractar globalment totes les seves comorbiditats, és a dir, totes les malalties que té aquella persona. Penso que el més important és que la persona atesa senti que és el centre d’atenció i que no la veiem de manera compartimentada segons les seves patologies, sinó com un tot. En aquest sentit, el paper de l’atenció primària és cabdal.»

«A vegades, ens falten més actituds que aptituds en relació amb la salut mental. Els metges de primària atenem tota mena de patologies i, en alguns casos, els professionals tenen més predisposició per unes patologies que per unes altres. Pot haver-hi manca de sensibilitat per abordar la salut mental perquè, tot i que sabem que hem de tractar-la des de la primària, ens falten coneixements i acabem derivant els casos a l’equip de salut mental comunitària perquè no tenim prou formació per oferir una resposta adequada.

Hi ha un problema de base en la formació del MIR. En el cas de la salut mental, la formació que es fa és insuficient tenint en compte que un 30 % dels casos que veurem seran de salut mental.

En el meu cas, per exemple, vaig estar dos mesos fent la formació MIR en un centre de salut mental amb casos aguts i crònics de patologia mental severa, que al final no seran els que hauré de diagnosticar a l’atenció primària, perquè solen ser pacients que per la gravetat dels símptomes seran fàcilment derivats a l’atenció especialitzada en salut mental.

Aquesta formació s’hauria de fer principalment amb els equips d’atenció especialitzada que es desplacen als centres d’atenció primària, per aprendre com explorar correctament l’estat mental, com fer una aproximació diagnòstica i quin seria l’abordatge més adequat. Ho intentem suplir amb la formació continuada, però anem coixos en l’exploració de l’estat mental, en els diagnòstics i en el disseny d’un abordatge que ens permeti mantenir les patologies mentals lleus a la primària.»

Potenciar la presa de decisions compartides

«Tant en adults, a partir dels 18 anys, com en infantojuvenil el sistema és molt semblant. Les persones fan una consulta a l’atenció primària i si el metge de família o la infermera consideren que és un cas d’ansietat o depressió lleu l’equip de primària és el que en fa el seguiment.

En alguns casos, si es considera que cal una intervenció més especialitzada es fa una consulta a l’equip de salut mental. Aquests equips es traslladen als centres d’atenció primària un o dos cops per setmana i també fan visites. Treballem els casos en una sessió clínica en què valorem com es farà el tractament i el seguiment de cada persona. A vegades els continuarà visitant el seu equip de primària i en alguns casos els visitarà algun dels professionals de l’equip de salut mental (psiquiatre/a, psicòleg/a o infermer/a). Per a un abordatge adequat, és molt important aquesta coordinació entre l’atenció primària i l’equip de salut mental.

Sempre intentem que les persones amb depressió lleu o moderada es quedin a l’atenció primària, on podem fer teràpies breus i, a vegades, oferir ajuda a través de grups psicoeducatius. Quan són casos més severs, els derivem als centres de salut mental comunitària.

Un tema que considero important és potenciar la presa de decisions compartides. En altres paraules, les persones han de tenir clar que les decisions que es prenguin en relació amb un tractament o un fàrmac han de ser consensuades. A vegades, els professionals ens oblidem d’explorar les creences o les pors d’aquella persona, no tenim el costum de preguntar-li com vol que l’ajudem. Això porta molt sovint a un fracàs en l’adherència al tractament.

El meu missatge a la ciutadania és que, si el seu metge o infermera no els ho ha preguntat, siguin ells mateixos els que demanin aquest acord en el moment de decidir.»