Prevalença dels trastorns depressius
La depressió és avui dia un dels principals problemes de salut al món, per la seva freqüència i per les conseqüències que comporta. La seva prevalença és molt alta, ja que es calcula que entre el 8% i el 16% de les persones tindran depressió al llarg de la seva vida. En l'actualitat, és la segona causa de discapacitat al món (representa un 4,3% de la càrrega global de la malaltia), però el 2030, segons estimacions de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), es convertirà en la primera causa.
Segons l'OMS, més de 322 milions de persones tenen depressió a tot el món, de les quals menys del 25% tenen accés a tractaments efectius. També adverteix que una de cada cinc persones desenvoluparà un quadre depressiu a la seva vida, i que aquesta xifra augmentarà si hi concorren altres factors com la comorbilitat o les situacions d'estrès.
Segons l'estudi ESEMeD (European Study of the Epidemiology of Mental Disorders), la prevalença a Espanya és inferior a la d'altres països europeus (10.6% al llarg de la vida i 4% a l'any), amb una edat d'inici més avançada i amb taxes altes de comorbilitat i cronicitat. L'estudi també revela que la depressió és més freqüent en persones ingressades a l'hospital (fins a un 18,9%). D'altra banda, Espanya és el país europeu amb la taxa més alta de símptomes depressius en població d'edat avançada.
El nombre total estimat de persones amb depressió ha augmentat en els últims anys, a causa de diferents factors: l'envelliment de la població, el nivell d'estrès que patim cada dia, els problemes socials i econòmics i l'augment del consum de substàncies tòxiques i fàrmacs.
Tot i així, moltes persones amb depressió no reben l'ajuda necessària, i és freqüent que no acudeixin a professionals o que abandonin el tractament abans d'estar recuperats. En aquest sentit, fins al 40% de les persones ateses amb depressió abandona el tractament el primer mes, i el 60% que el continua l'abandona al llarg dels sis primers mesos. És més, el 15% no arriba mai a iniciar el tractament i moltes d'elles no informen el seu metge de l'abandonament.
Entre les raons que expliquen aquesta situació destaquen les que fan referència a la relació amb el metge (tipus de relació amb la persona atesa, accessibilitat i confiança ), les relatives al tractament (complexitat a l'hora de prendre els medicaments, efectes secundaris, durada i grau d'interferència amb el dia a dia) i les que tenen a veure amb la personalitat de la persona atesa (la seva consciència de malaltia o preocupació pels efectes del tractament).
