Sant Joan de Déu, un home extraordinari

Parlar d’un sant significa parlar d’una persona extraordinària, però no per aquelles coses que imaginativament solem situar fora del nostre abast, sinó més aviat pel motiu contrari.

Un sant és una persona que, amb gran determinació i convenciment interior, creu la paraula de Déu i mira de dur-la a la pràctica amb la seva millor voluntat. Tal com diu el papa Francesc, hem de trobar el «sant de la porta del costat» en les persones que sempre estan predisposades a oferir ajuda i servei.

Jo us vull parlar d’un sant que és d’un altre temps però que, gràcies a la seva personalitat i al seu convenciment intern, ha arribat fins als nostres dies, «vell» pel que fa al temps, però de rabiosa actualitat pel que fa a carisma.

Juan Ciudad Duarte, que era el seu nom en vida, va ser un home inquiet i buscador de mena. Si ens fixem en la seva biografia ens sorprenen, en determinat moment, les seves accions, que alguns poden atribuir a un caràcter aventurer o inconformista amb els models de societat establerts.

Des dels seus diversos oficis , molts dels quals contradictoris en aquella cerca, de pastor tranquil a Oropesa a soldat a la guerra, hi ha una trajectòria diferencial immensa. De la pau i serenitat de l’entorn rural al camp de batalla, que de serè no en té res. Quan era soldat, va estar a punt de ser executat a causa d’un descuit. Sens dubte tots aquells moments van encaminar l’home inquiet i buscador que era cap a l’inconformisme i la cerca d’alguna cosa diferent que el fes sentir-se bé.

Va seguir el seu recorregut d’oficis de paleta, de llibreter, però cap no li servia per trobar-se ell mateix ni per complir el seu desig de major plenitud i felicitat. I vet aquí que va fer estada a Granada un predicador de renom: Joan d’Àvila. I Joan de Déu va pensar que havia d’escoltar els plantejaments que aquest home de sòlida fe proposava a les persones

I, tal com passa a tothom en el moment de les grans decisions, un mecanisme intern li va dir: «aquest és el camí que cercava i no acabava de trobar. És contradictori amb el que he viscut i és contradictori amb el que la societat planteja, però és el meu camí de plenitud».

El problema era que seguir aquell camí de radicalitat exigia sortir de la norma, i la societat, que tendeix a la seguretat i a la comoditat, no entenia que algú fes les coses de manera diferent. En comptes de buscar un diàleg constructiu es va proposar una solució fàcil, etiquetar-lo com a «boig» i aïllar-lo tancat a l’Hospital Real de Granada.

I ho van justificar assegurant que per a això es construeixen espais reservats a les persones «diferents» i que tenen conductes inapropiades, que segurament en aquell moment devien titllar d’antisocials. Potser no hem avançat gaire, malgrat el temps que ha passat, i ara també existeix aquesta temptació de protegir-nos de qui és diferent.

Però el seu camí, ara que havia començat a veure una llum nova i diferent al seu interior, es va enfortir encara més quan va patir en pròpia pell els tractes que es donaven a les persones i va entendre, existencialment, que aquell no era un camí d’humanitat, sinó de deshumanització. Per això va pronunciar aquesta convicció tan profunda i visionària:

«Que Jesucrist, Déu meu, em porti un temps en què jo pugui recollir els pobres desemparats i mancats de judici, per guarir-los amb caritat i amor».

Aquest és l’inici d’un buscador que ha trobat el camí i que entén que s’ha de preparar. Per aquest motiu es va traslladar a Guadalupe on, amb els monjos —l’autèntica escola de medicina en aquell temps—, va adquirir els coneixements i les habilitats que li permetrien tractar les persones malaltes tal com ell volia i creia que s’havia de fer.

Solidaris i hospitalaris amb els que pateixen

La qüestió, però, no es va resoldre tan fàcilment. Ja tenia el propòsit i el coneixement ferms, però li mancaven els recursos. I, des de la seva experiència vital, va comprendre que la solidaritat exigeix que les persones entenguin que si volem créixer com a humanitat és imprescindible que ens ajudem els uns als altres. Per aquest motiu va començar el seu lema per demanar «germans, feu-vos el bé a vosaltres mateixos» essent solidaris i hospitalaris amb els que pateixen i ho passen molt malament a la vida.

Quan una persona té tanta empenta i tant de convenciment personal no hi ha cap barrera que aturi la seva missió. Per aquest motiu, com que va veure que eren tantes, les necessitats, i que amb les almoines del seu entorn no les podia satisfer, es va adreçar al rei d’Espanya a Valladolid.

El problema és que no funcionava amb una ment racional, sinó amb un esperit hospitalari que el va desbordar i per això els recursos que obtenia s’escampaven en cada trobada amb persones que patien. El que rebia a Valladolid no arribava a Granada…

Per això aquest home no és sant perquè fes «coses rares» o «extraordinàries». La seva biografia és d’una persona que cerca sentit i plenitud a la vida i que quan els troba, gràcies a la força de la fe, també troba els convenciments i les energies per construir-se profundament com a ésser humà, potenciar les seves capacitats i acceptar les seves pobreses i limitacions.

I és aquest saber créixer en humanitat des de la força de la vida espiritual que el fa extraordinari. Durant molts anys han existit i existeixen persones que creuen de veritat en el projecte existencial de plenitud i felicitat proposat per Juan Ciudad Duarte que, coherent amb l’evangeli de misericòrdia de Jesús de Natzaret «que va passar per aquest món fent el bé a tothom», el va conduir a la santedat i a perpetuar-se en el temps.