Pregunta a l'expert

La veritat és que parlar de la mort a la nostra societat ha estat sempre un cert tabú. La persona gran pot tenir por quan veu que el pas dels anys és inexorable i que la mort s’acosta. La sensació de por és molt humana pel desconeixement més enllà de la mort. En cas que la persona gran tingui sentiments religiosos poden servir d’ajuda i alleugeriment. En qualsevol cas, val la pena fer-los veure que la seva vida ha tingut molt sentit per a nosaltres i ressaltar els molts aspectes positius d’una vida plena que serà recordada.

En aquests casos és lògic que les noies considerin que és normal, ja que una cosa que fan moltes persones se sol considerar normal. No obstant això, i malgrat que existeixi un grup, i que hi hagi hagut un efecte contagi clar, els casos s’han de tractar de manera individual.

Els motius pels quals una adolescent s’autolesiona poden ser diversos i poden canviar al llarg del temps. Els experts divideixen aquestes «motivacions» en interpersonals i intrapersonals. Les primeres tenen a veure amb la relació amb els altres (evitar un esdeveniment social indesitjat, demanar ajuda a un familiar que es percebi com a desconeixedor d’aquest malestar, etc.). Les segones tenen a veure amb la gestió de les mateixes emocions o estats mentals (disminuir l’ansietat, sentir-se viva, calmar o contrarestar sentiments de culpa, etc.).

Si som capaços de mantenir un nivell d'ansietat normal no incapacitant i ens cuidem, podem ajudar a prevenir l'aparició de les crisis. Per exemple, l'activitat física és una de les millors maneres per prevenir atacs, ja que segreguem serotonina (entre altres coses), que millora l'ansietat i l'ànim i, per altra banda, ens ajuda a fer front a algunes sensacions que de vegades ens espanten, i alhora descarreguem tensions acumulades.

No. De la mateixa manera que passa amb la resta de la població, la presentació dels símptomes és molt variable. Per exemple, algunes persones poden presentar major inquietud, mentre que altres poden trobar-se més apàtiques i lentes; algunes persones poden estar preocupades per molèsties físiques i d’altres, en canvi, per exemple, poden sentir preocupació per la seva situació econòmica. Per això, és necessària una bona exploració de la persona (i a ser possible del seu entorn) de manera individualitzada.

Normalment, les autolesions es fan als braços. Aquesta és la topografia corporal més habitual dels talls (als avantbraços). No obstant això, també són freqüents a les cames i a l’abdomen. Es poden detectar a través d’algunes conductes estranyes com dur màniga llarga o cobrir excessivament el cos a l’estiu, no voler anar a la piscina, al gimnàs, no canviar-se als vestuaris, etc. A més a més, és freqüent que s’observin taques de sang a la roba, en tovalloles o llençols.

Quan els professionals de la salut estem davant d'un atac d'ansietat, pot ser que ens faci sentir ansiosos a nosaltres mateixos per la dificultat de tolerar el malestar de l'altre, per això tendim a «córrer». No ens hem d'alarmar, si estem segurs que es tracta d'una crisi d'ansietat, ens hem de mostrar tranquils, simplement acompanyar i recordar-li que és desagradable però no perillós i que passarà. Un altre error freqüent és pensar que la persona «ho pot controlar».

De la mateixa manera que passa en persones no grans, el tractament en depressió major resistent consisteix bàsicament en l’associació d’antidepressius i potenciació amb altres psicofàrmacs (sobretot antipsicòtics i liti). A més, la Teràpia Electroconvulsiva (TEC) és una altra de les opcions, particularment aconsellable en persones amb elevada comorbiditat, necessitat de resposta urgent o mala tolerància al tractament farmacològic.

Primer de tot, cal dir que d'ansietat en tenim tots, encara que de maneres diferents. De fet, una mica d'ansietat ens pot ser útil perquè ens estimula, ens fa estar alerta i rendir molt més. Per exemple, s'ha vist que les persones més ansioses davant de situacions difícils solen resoldre el problema abans que els altres, o treuen millors notes, etc. Però, de vegades, quan aquesta ansietat és massa intensa o apareix quan no toca, pot resultar molt limitant.

És habitual que les adolescents que s’autolesionen, en un primer moment, no vulguin parlar del tema. En aquests casos convé tenir paciència i aproximar-se de manera indirecta, flexible, cautelosa.  Si després d’això, l’adolescent no vol parlar, es pot demanar ajuda a algun familiar proper, amb qui la noia tingui confiança, per exemple, una tieta, una cosina gran, etc. Si el problema s’està agreujant i segueix sense voler parlar, llavors és necessari sol·licitar ajuda a un professional.