Pregunta a l'expert

No. De la mateixa manera que passa amb la resta de la població, la presentació dels símptomes és molt variable. Per exemple, algunes persones poden presentar major inquietud, mentre que altres poden trobar-se més apàtiques i lentes; algunes persones poden estar preocupades per molèsties físiques i d’altres, en canvi, per exemple, poden sentir preocupació per la seva situació econòmica. Per això, és necessària una bona exploració de la persona (i a ser possible del seu entorn) de manera individualitzada.

Normalment, les autolesions es fan als braços. Aquesta és la topografia corporal més habitual dels talls (als avantbraços). No obstant això, també són freqüents a les cames i a l’abdomen. Es poden detectar a través d’algunes conductes estranyes com dur màniga llarga o cobrir excessivament el cos a l’estiu, no voler anar a la piscina, al gimnàs, no canviar-se als vestuaris, etc. A més a més, és freqüent que s’observin taques de sang a la roba, en tovalloles o llençols.

Quan els professionals de la salut estem davant d'un atac d'ansietat, pot ser que ens faci sentir ansiosos a nosaltres mateixos per la dificultat de tolerar el malestar de l'altre, per això tendim a «córrer». No ens hem d'alarmar, si estem segurs que es tracta d'una crisi d'ansietat, ens hem de mostrar tranquils, simplement acompanyar i recordar-li que és desagradable però no perillós i que passarà. Un altre error freqüent és pensar que la persona «ho pot controlar».

De la mateixa manera que passa en persones no grans, el tractament en depressió major resistent consisteix bàsicament en l’associació d’antidepressius i potenciació amb altres psicofàrmacs (sobretot antipsicòtics i liti). A més, la Teràpia Electroconvulsiva (TEC) és una altra de les opcions, particularment aconsellable en persones amb elevada comorbiditat, necessitat de resposta urgent o mala tolerància al tractament farmacològic.

Primer de tot, cal dir que d'ansietat en tenim tots, encara que de maneres diferents. De fet, una mica d'ansietat ens pot ser útil perquè ens estimula, ens fa estar alerta i rendir molt més. Per exemple, s'ha vist que les persones més ansioses davant de situacions difícils solen resoldre el problema abans que els altres, o treuen millors notes, etc. Però, de vegades, quan aquesta ansietat és massa intensa o apareix quan no toca, pot resultar molt limitant.

És habitual que les adolescents que s’autolesionen, en un primer moment, no vulguin parlar del tema. En aquests casos convé tenir paciència i aproximar-se de manera indirecta, flexible, cautelosa.  Si després d’això, l’adolescent no vol parlar, es pot demanar ajuda a algun familiar proper, amb qui la noia tingui confiança, per exemple, una tieta, una cosina gran, etc. Si el problema s’està agreujant i segueix sense voler parlar, llavors és necessari sol·licitar ajuda a un professional.

L'ansietat en nens és força comuna. Parlem d'una etapa amb molts canvis i molta indefensió, amb inseguretats, pors i preocupacions. Si a tot això se li sumen altres circumstàncies com ara problemes familiars, pèrdues, problemes a l'escola, possibles experiències o esdeveniments traumàtics… els quadres potencials d'ansietat es poden agreujar.

En la majoria dels estudis que s’han dut a terme per analitzar la prevalença de depressió en persones grans, s’ha pogut demostrar que és més freqüent en dones que en homes. Com a factors de risc s’han pogut trobar, entre altres, la viudetat, l’aïllament, la pobresa i el fet d’estar institucionalitzat en una residència.

Durant molt de temps, a les classificacions diagnòstiques, l’autolesió només apareixia com un símptoma del trastorn límit de la personalitat (TLP). En el context clínic, la realitat és que l’autolesió és un fenomen transdiagnòstic molt freqüent, que està present en diferents problemes de salut mental (per exemple, trastorns de la conducta alimentària, trastorns depressius).

Els professionals de la salut ens trobem cada cop més amb situacions en què la persona atesa presenta a la consulta ambulatòria o al dispositiu d'urgències un alt nivell d'ansietat o, moltes vegades, una clara crisi d'ansietat.

En aquestes situacions és important primer de tot mantenir i transmetre calma, control i seguretat. La persona ha de sentir-se acompanyada en tot moment, per afavorir la seva seguretat, i alhora ha de poder tenir el seu propi espai vital.