Què ens pot ajudar durant el procés de recuperació?
Quines pors tenies abans de començar el tractament?
Quines pors tenies abans de començar el tractament?
La meva por principal era quedar-me atrapat en el TCA i no veure un progrés. El primer que em venia al cap era pensar que estaria sempre dins del bucle. Sí que és veritat que la recuperació és llarga, i pot ser que t'acompanyi durant la resta de la teva vida, però després de tot, he après que cal confiar en el progrés i en l'evolució, i has de ser conscient que cada pas que facis és una petita victòria. D'altra banda, em feia por exposar-me als altres; el pensament comú de «què diran?», i també no tornar a ser la persona que era abans, o que la gent em tractés amb més tacte pel fet d'haver passat per això. El que no volia era que la gent em mirés amb cara de pena. Però gràcies a tot, he après a valorar-me i a veure que l'opinió dels altres no ha d'influir en la teva manera de ser. Una cop vaig entendre això, em vaig treure un gran pes de sobre.
La por més gran que tenia era pujar molt de pes; pensar que havia de seguir obligatòriament unes pautes alimentàries estrictes, no poder controlar jo sola el que menjava o deixava de menjar, no poder saber quina aportació calòrica tenia cada aliment i, evidentment, que em prohibissin l'exercici, que per a mi, en aquell moment, era l'única manera de cremar tot el que ingeria per «veure'm més bé». A part, pensar que hauria d'estar en un centre, sense poder fer una vida totalment normal, em feia pànic; tot estava supeditat al meu tractament i al que els terapeutes indiquessin a la meva família.
Què et va ajudar a superar els moments més difícils durant aquest procés de recuperació?
Què et va ajudar a superar els moments més difícils durant aquest procés de recuperació?
Sense cap dubte, l'art. En el meu pitjor moment, vaig tenir la sort de descobrir una eina determinant per a la meva evolució. Quan no podia expressar els meus sentiments amb paraules, escrivia. M'encanta escriure, notava que quan escrivia el que sentia, podia expressar-me molt millor. A més d'això, el dibuix també em va ajudar a poder transmetre totes les meves emocions a través de la pinzellada i el traç. Un dibuix podia dir molt del meu estat d'ànim en els moments més durs, cosa que va ajudar molt a la gent del meu voltant per entendre la meva situació. D'altra banda, la teràpia amb iguals també em va ajudar a entendre que no soc l'únic que està passant per això, i poder conèixer gent que estava passant pel mateix procés em va ajudar a sentir-me comprès.
El que més em va ajudar va ser el suport familiar, del qual estaré sempre agraïda, perquè tenir gent al teu voltant que t'entén, o almenys ho intenta, és un pilar fonamental en el procés, ja que saben com actuar en cada moment. Una altra cosa que vull destacar són les teràpies i tallers que realitzava a l'hospital de dia, ja que els enfocaven de manera que em fessin entendre el perquè dels meus pensaments, de les meves emocions, i com suportar-les. I finalment, però no menys important, és la confiança i proximitat que em transmetien els terapeutes, infermeres i personal sanitari en general; crear aquest vincle amb aquestes persones et fa l'estada molt més amena.
Prendre consciència que tens un trastorn és fonamental per començar a recuperar-te. Què et va fer adonar-te que necessitaves ajuda? Què et va fer «fer el clic»?
Prendre consciència que tens un trastorn és fonamental per començar a recuperar-te. Què et va fer adonar-te que necessitaves ajuda? Què et va fer «fer el clic»?
Al principi, van ser els meus pares qui es van adonar que alguna cosa no anava bé, que necessitava ajuda. Jo en aquell moment no era conscient del que m'estava passant; jo em veia bé, de fet, em sentia a gust amb el meu cos, i cada vegada més. Però quan em vaig trobar davant de la infermera i em va dir que tenia un trastorn alimentari, totes les meves alarmes es van encendre. Aquell moment va ser crucial, perquè no només m'havien diagnosticat el TCA, sinó que em trobava al límit del meu índex de massa corporal (IMC), la qual cosa indicava que, si no hi havia una evolució, hi hauria un ingrés hospitalari. Va ser llavors quan finalment el meu cap va fer el clic i realment em vaig adonar que necessitava ajuda perquè estava suportant un pes enorme, no podia seguir amb aquell control dins meu, la situació em superava i una part de mi volia recuperar-se, per molt difícil i costós que fos.
De fet, crec que és la clau per avançar en el procés, perquè una vegada comences a prendre consciència del problema que tens i tots els contres que t'està suposant a la teva vida, aquí és quan fas el «clic», perquè veus que les coses no van bé, i que totes les conductes que pensaves que et portarien a un objectiu amb el qual et sentiries millor, realment no es compleixen, sinó tot el contrari, cada vegada et fan sentir més buida, més incapaç, trista, cansada i físicament pitjor. A mi, després de molts anys, el que em va fer dir «prou» va ser veure com, mentre jo seguia estancada en el mateix lloc, en les mateixes condicions, amb els mateixos pensaments i problemes, la gent del meu voltant, amb la qual he conviscut tota la meva infància, seguia amb la seva vida, els seus estudis, les seves amistats, es divertien i creixien creant noves experiències, que a mi, per les meves condicions, se m'han retardat tants anys.
Quines van ser les teves motivacions duarant el procés?
Quines van ser les teves motivacions duarant el procés?
Quan vaig començar una teràpia amb un grup d'iguals, és a dir, amb gent que estava passant per la mateixa situació que jo, la veritat és que em va ajudar moltíssim a poder entendre què em passava, però sobretot a ser comprès i entès. Em va ajudar a veure que no estava sol, que tenia molta gent al voltant que em podia ajudar. Trobar a gent que ha passat o està passant per un procés similar em va ajudar a poder expressar millor les meves emocions i com em sentia per dins, sense por de ser jutjat. Però, sense cap dubte, el que em va impulsar a canviar va ser l'ingrés hospitalari. En aquell punt em veia superat per tots els obstacles, i jo ja no podia seguir per mi mateix, necessitava una ajuda extra.
Poder reprendre els estudis i treballar, poder valer-me per mi mateixa, sense necessitat que ningú em controli cada cosa que faig, sense normes, sortir i divertir-me posant jo els meus propis límits; i també ser capaç de menjar alguna cosa quan em vingui de gust sense limitar-me per pors i saber dir prou quan no em ve de gust alguna cosa, i poder sopar fora sense seguir cap dieta restrictiva o controlada. I una altra de les motivacions va ser reprendre el gimnàs de nou, que va ser d'allò més gratificant, ja que durant el tractament és una cosa complicada, però realment es tracta d'una activitat sana, si es realitza amb control. A mi m'evadeix molt i ho gaudeixo, i m'enorgulleix haver pogut prendre el control d'això, sabent quan parar sense frustrar-me perquè no he cremat calories i veient-ho com una cosa positiva per poder descansar.
Aprendre a gestionar les emocions és també una part important del tractament. Quines estratègies utilitzes per aconseguir una bona gestió emocional?
Aprendre a gestionar les emocions és també una part important del tractament. Quines estratègies utilitzes per aconseguir una bona gestió emocional?
La clau primordial crec que és demanar ajuda. Al principi del meu procés, creia que podria sortir-me'n jo sol, però quan et trobes dins de la recuperació, crec que és essencial demanar ajuda a les persones que t'envolten, ja siguin familiars, amics o professionals. En el meu cas, em va costar molt, perquè demanar ajuda em feia por i dificultava la comunicació. Per això, vaig trobar en l'artteràpia el meu refugi, que em va permetre expressar-me sense necessitat de parlar. La comunicació és la clau per gestionar emocionalment els teus sentiments, però això no implica que només puguis comunicar-te verbalment, perquè hi ha altres vies com la música, l'art o l'escriptura, entre moltes altres.
El més important per a mi sempre ha estat i és identificar el perquè m'estic sentint de determinada manera per poder actuar. Buscar distraccions que em facin estar tranquil·la i concentrada en allò que estic fent, per poder pensar el menys possible en les meves baixades o mals pensaments. Una altra manera és exterioritzar el que sento, parlar-ho amb algú de confiança que sé que pot ser «tot orelles» i que no em jutjarà, perquè retenir els mals pensaments al cap al final no serveix de res, només em creava més ansietat, perquè si retens el que et preocupa i no saps com gestionar-ho, al final explota. D'aquesta manera, puc també rebre un altre punt de vista que potser em fa veure el problema amb un altre enfocament i em fa entrar en raó o, almenys, em tranquil·litza.
Quin paper va jugar el teu entorn durant el tractament i el procés de recuperació? En què et van ajudar i en què no?
Quin paper va jugar el teu entorn durant el tractament i el procés de recuperació? En què et van ajudar i en què no?
Quan et trobes en un procés de recuperació, a part de demanar ajuda al teu entorn, és molt important que el teu entorn també disposi d'una ajuda externa, professional. És una situació que ningú s'espera i la vida no et prepara per a aquests moments. Estem acostumats a preparar-nos únicament per a les coses bones, però no hi ha ningú que et prepari mentalment per a aquestes situacions. Així doncs, és important que tant el teu entorn com tu demaneu ajuda per poder evolucionar i saber reaccionar o intentar comprendre cada situació. Malgrat tot, la teva família i amistats són un gran pilar en aquests moments, i has de confiar en ells perquè puguin ajudar-te des d'un altre punt de vista més positiu.
Doncs crec que tots els papers possibles. Sempre han estat un suport i m'han ajudat en tot el procés, tant físic com psicològic, ja que m'han intentat comprendre en tot moment i entendre per què em sentia de determinada manera. Les meves amigues sempre em van donar suport en tot, m'escoltaven i intentaven comprendre el que em passava, el que sentia i els explicava, per molt estrany que els sonés, i mai em van jutjar. Sí que és cert que al final, després de tants anys en tractament, moltes de les meves amistats van seguir amb les seves vides i les vaig acabar perdent, però és una cosa per la qual no em sento malament, ja que, igual que he perdut moltes persones pel camí, el tractament m'ha obert la porta a conèixer a molta gent, avui dia fonamental en la meva vida. La meva família es va emmotllar al 200% al tractament; assistien a totes les entrevistes i a tots els tallers educatius. I mai es van rendir per vetllar per la meva salut, encara que el meu comportament a casa, com que estava malalta, era molt difícil de portar. Sempre els estaré agraïda.
Què li diries a una persona que actualment està en tractament per un trastorn de la conducta alimentària?
Què li diries a una persona que actualment està en tractament per un trastorn de la conducta alimentària?
Que no està sol o sola. Al principi, pot ser que ho vegi tot molt fosc, però no ha d'aferrar-se a aquest pou, sinó buscar les petites llums que poden ser determinants per a l'evolució positiva en la recuperació. Pot ser que no se senti còmode parlant d'això amb familiars, per això recomano demanar ajuda a professionals per tenir una via externa i, fins i tot, si té l'oportunitat de fer una teràpia grupal amb iguals, que no s'ho pensi i la faci, perquè és una eina molt potent per a sentir-te comprès.
Que, encara que no ho cregui, el tractament l'ajudarà a seguir amb la seva vida, que ningú està anant en contra d'ell o ella, sinó que l'estan intentant encaminar cap a una vida millor; que es deixi aconsellar i ajudar pels professionals, que només vetllen per la seva salut i el seu futur; que escolti i intenti comprendre el que li passa, que exterioritzi al màxim el que se li passa pel caparró, perquè sempre ens juga males passades quan estem en bucle amb alguna cosa que ens fa sentir malament i, si no ens comuniquem, ens pot fer tenir conductes que fan perillar la nostra salut. Hem de valorar que som uns privilegiats per poder seguir un tractament. És important, doncs, que confiï en els professionals que l'acompanyen en el procés, però també en els seus pares, que el que més desitgen és veure com el seu fill o filla creix sa, es desenvolupa i crea la seva pròpia vida. I, finalment, que confiï en ella, perquè segurament és una persona amb molt de potencial, amb un munt d'oportunitats de futur i un món que l'està esperant, i no pot ser que un petit sotrac li enfonsi la vida sencera.
Telèfon de l'Esperança 93 414 48 48
Si pateixes de soledat o passes per un moment difícil, truca'ns.