La depressió, un trastorn exclusiu dels adults?

Al llarg de la història i fins fa relativament poc, es considerava que el trastorn depressiu a la infància era inexistent.

Actualment es tenen en compte els mateixos criteris diagnòstics per a les persones adultes i per als infants, però amb alguns matisos, ja que els símptomes durant la infància i l’adolescència són diferents dels que es presenten a l’edat adulta.

Globalment, es considera que un 2 % de la població infantil pot estar afectat per un quadre depressiu, amb una incidència similar en els dos sexes, tot i que alguns estudis assenyalen un predomini del sexe masculí. Posteriorment, a l’adolescència la prevalença augmenta fins al 4 % i també els casos entre les dones, que s’equiparen amb els registrats a l’edat adulta.

La depressió pot presentar símptomes molt variables, cosa que fa que alguns autors parlin de la «depressió emmascarada», o bé manifestar-se juntament amb altres trastorns, com ara ansietat, somatitzacions o dolors en el cas dels més menuts, o trastorns de conducta amb consum de tòxics o sense en el cas  dels més grans).

La presentació «emmascarada» o simultània amb altres trastorns dificulta el diagnòstic del trastorn depressiu en la població pediàtrica.

En la població adulta, els símptomes més habituals de depressió són:

• Tristesa persistent.
• Incapacitat d’experimentar plaer amb activitats habituals.
• Sentiment de culpa.
• Fatiga.
• Pèrdua d’interès o iniciativa.
• Dificultat per concentrar-se.
• Agitació o lentitud de moviment.
• Trastorn del son o de la gana.
• Ideació suïcida.

En canvi, en els menors els símptomes de depressió més habituals són:

• Irritabilitat.
• Manifestació d’emocions molestes, incòmodes o desagradables.
• Queixes somàtiques (mals de cap, nàusees, dolors abdominals).
• Aïllament social.
• La ideació suïcida és similar en infants i adolescents, tot i que els intents són més habituals en el cas dels adolescents.

Com es diagnostica la depressió en infants

Per diagnosticar un episodi depressiu, es considera necessari que els símptomes es prolonguin durant com a mínim 2 setmanes i que s’observi un canvi en el funcionament habitual. Hi ha senyals d’alerta als quals podem estar atents, com ara canvis en el rendiment escolar, en la relació amb altres infants o en l’àmbit familiar.

El trastorn depressiu en menors sol iniciar-se d’una manera lenta i progressiva. En general, es manifesta més a través de símptomes conductuals (problemes de comportament a casa i/o a l’escola) i somàtics (dolors inespecífics).

Aquesta circumstància és la que dificulta el diagnòstic i que explica per què es parla de depressió emmascarada. Entre la població adulta sol passar el contrari: l’inici és agut i hi ha períodes lliures de símptomes (curs episòdic).

El diagnòstic es realitza a través d’una entrevista clínica a càrrec d’un especialista clínic expert en psicopatologia infantil i juvenil, que ha de tenir en compte les diferents manifestacions i també les circumstàncies de l’entorn per dissenyar el pla d’intervenció.

El tractament del trastorn depressiu en la infància ha de ser integral, valorant els aspectes psicoterapèutics i psicosocials, així com el tractament psicofarmacològic segons cada cas.

L’alta resposta al placebo que presenten els infants dificulta l’obtenció de resultats que demostrin l’eficàcia dels psicofàrmacs i dels antidepressius en particular.

La psicoteràpia és el tractament recomanat d’entrada. Cap orientació o psicoteràpia específica no ha demostrat una eficàcia superior a una altra.

El psiquiatre pot valorar la possibilitat de tractament psicofarmacològic amb un antidepressiu quan la psicoteràpia per si sola no sigui efectiva, és a dir, quan no s’observi una millora al cap de 4 o 6 sessions. El tractament s’haurà de mantenir durant com a mínim 6 mesos un cop constatada la remissió dels símptomes.

Cal estudiar l’ingrés hospitalari en aquells casos amb una psicopatologia complicada, és a dir, quan s’observen símptomes psicòtics (alteració de les percepcions, amb al·lucinacions, pensaments de caràcter delirant o pèrdua de la percepció de la realitat) o bé quan el psiquiatre constati un risc suïcida considerable. En aquests casos, és cabdal la capacitat de l’entorn per contenir la situació i la gravetat de la simptomatologia.

Foto de freepik - www.freepik.es