Tothom coneix l'esport des de petits; ja sigui perquè es juga des de l'escola a l'hora de l'hora del pati o bé perquè el comencem a veure a la televisió. Almenys ja sabíem a molt primerenca edat que existien els esports i els esportistes. A mi em va començar a interessar veure i escoltar partits de futbol sobre els 11 anys i jugava amb alguns amics.

A Educació Primària es practicava bàsquet o alguna activitat, com a natació, però realment no m'agradava gaire l'Educació Física ni a Primària ni a l'Educació Secundària. No em desagradava, però tampoc m'entusiasmava especialment i encara menys que fos una assignatura obligatòria. És a dir, era una obligació. I això no m’agradava.

En complir els 16 anys, la meva timidesa infantil va començar a convertir-se en un trastorn obsessiu-compulsiu; no era un diagnòstic clínic, però sentia moltíssima ansietat, fòbia social entre els meus iguals i aïllament, temors i angoixa psicològica.

Gairebé per casualitat un bon dia em vaig posar unes sabatilles esportives i me'n vaig anar a córrer. I em va agradar; disminuïa la meva ansietat i em feia sentir físicament i psíquicament molt bé. Vaig començar a practicar esport regularment. Aquests primers 15 minuts es van convertir en hores i hores corrent cada setmana.

Fa 32 anys que practico atletisme, llarg fons, a totes les superfícies: asfalt, muntanya i pista. És impossible comptar tots els quilòmetres que he arribat a recórrer, però he fet una dotzena de maratons, 63 mitges maratons, unes 225 carreres de fons i fins i tot les 24 hores d'Ultrafons a pista de Can Dragó (Barcelona), el 2018.

En el moment que em van diagnosticar un trastorn de salut mental, amb un trastorn d'ansietat generalitzada, TOC i fòbia social, em vaig bolcar a la pràctica d'esport. A més de l'atletisme, em vaig llançar a practicar futbol sala, futbol 7, bàsquet i tennis. El meu particular recorregut amb aquestes disciplines esportives és extens. Als més de trenta anys d'atletisme he anat sumant experiències: 14 temporades de futbol sala i futbol 7, 12 anys de bàsquet i bàsquet 3x3 i 4 temporades de tennis.

Com podeu veure jo concebo la vida i visc a través de l'esport. Puc fer altres coses i les faig; tot i això, l'esportista preval. És una filosofia, una manera de ser i estar. Una manera també de compartir, comprometre't amb altres, ajudar-los i gaudir tots plegats. Emocionar-se, riure i plorar si cal.

Trobar a l'esport una filosofia de vida

Amb el futbol sala em vaig iniciar el 2008 quan vaig entrar al Servei de Rehabilitació Comunitària (SRC) de l'Associació AREP, on vaig estar fins a l'any 2013, quan vaig rebre l'alta. Allà, començo a jugar a la Lliga de SRC's a l'equip de futbol sala de l'AREP, encara que no era el meu primer contacte amb el futbol sala. Uns anys abans vaig arribar a entrenar un equip d'alevins de futbol sala d'una escola de Mataró. Paral·lelament vaig començar a participar en tornejos de Bàsquet 3x3 i Bàsquet 5, inclusius amb AREP l'any 2011. El 2013 passo a jugar a futbol sala a nivell de club social amb l'equip de la Fundació Marianao fins a l'any 2014.

I des del 2014 fins avui jugo a futbol sala a la inclusiva Lliga Esport i Salut amb l'equip Los Rayos (Club Social Cap Endavant; vinculat a AREP, el meu club, i CPB).

Sense deixar de practicar futbol sala i curses de llarg fons atlètic, segueixo des del 2011 amb el bàsquet, fent un pas més el 2018, passant a l'equip FC Martinenc Altres Capacitats. Amb aquest equip vam disputar la Lliga ACELL de persones amb limitacions la temporada 2019-2020, encara que la pandèmia va forçar la seva parada el març del 2020.

Aquell mateix any se celebra una cita important per a mi: em seleccionen per jugar amb l'equip d'Espanya al Mundial Dream World Cup de Salut Mental a Roma, un torneig mundial de futbol sala on participen nou seleccions de tres continents diferents. Aquest mateix any, i fins avui, començo a practicar tennis al Reial Club de Pol de Barcelona, ​​a través de clubs socials.

Jo em sento un esportista. Per mi, l'esport és cultura, valors, salut, vida, cos, ment i esperit. Així és d’important l'esport per a mi. És integració psicosocial, adrenalina, endorfines, competició, amistats, aprenentatge, autosuperació i autoestima. Una mirada determinada i bonica de veure la vida; sempre sabent guanyar i perdre.

Independentment del resultat, si practiques esport ja has guanyat en tot!

L'esport té la virtut de treure'ns del llit, de la depressió, de l'aïllament, ens fa integrar-nos socialment, compartir espais i aficions. A través de l'esport millora la nostra visió de nosaltres mateixos, dels altres i de la vida. Ens ajuda a tenir relacions socials sanes, a fer amics, cosa que a mi sempre m'ha constat molta feina.

L'esport és el nostre mestre i alhora som els seus deixebles; que aprenem a viure millor i gaudim més.

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 29 de juny de 2022
Darrera modificació 30 de juny de 2022
Col·lectius