«Admiro profundament la força i la capacitat de superació del meu fill»
Quan van diagnosticar el fill del Jaume, en Marc, amb un trastorn de la conducta alimentària (TCA), quan tenia quinze anys i en plena pandèmia per la COVID19, va ser un cop duríssim per a tota la família. Encara que hi havia indicis que alguna cosa no anava del tot bé, aquest va ser l'inici d’un procés llarg, exigent i transformador.
El Marc, esportista, estudiós i perfeccionista, va començar a canviar sense que la família pogués interpretar-ne l'abast: un aïllament progressiu, exercici compulsiu seguint tutorials de xarxes socials, pèrdua de pes, només una menjada al dia, baix rendiment esportiu i un nivell d’autoexigència que el va col·lapsar.
Tot i que han passat cinc anys, el Jaume recorda perfectament un fet significatiu que els va fer adonar que en Marc també tenia un dolor dins seu que l’havia marcat profundament: la mort de la seva germana Jana quan tenia dos anys i mig. «A l’escola va escriure un conte en què el protagonista, que era ell, tenia un accident, entrava en estat de coma i es retrobava amb la seva germana Jana. Allà va saltar una alarma», ens explica rememorant aquell episodi.
Sospito que la meva filla o fill pateix un trastorn de la conducta alimentària, què faig?
El moment més dur: l'ingrés i la separació
Aquests primers senyals es van agreujar a poc a poc. Quan van veure que deixava d’anar a classe, que només volia dormir, que reaccionava amb impulsivitat i agressivitat i que la seva salut física començava a estar en risc, la família va entendre que allò no podia continuar. «Tenia un monstre dins que l'atacava i que no podia combatre sol», descriu en Jaume. Aquell moment va ser un punt d’inflexió, un «cop de realitat» que els va empènyer a buscar ajuda especialitzada. Tot i la por i el desconcert, van entendre que el seu fill necessitava un ingrés urgent.
Van ser tres mesos d’aïllament, de normes estrictes, pautes alimentàries difícils i un tractament intensiu que, tot i ser necessari, ens generava un patiment profund.
L'ingrés del Marc a la Unitat de recuperació psiquiàtrica infantil va ser, per aquest pare, un moment molt i molt dur. Recorda perfectament el moment d'acomiadar-se i marxar cap a casa sense ell: «Estàvem molt espantats, marxàvem a casa i deixàvem el nostre fill allà, sense saber quin seria el següent pas». Van ser tres mesos d’aïllament, de normes estrictes, de pautes alimentàries difícils i un tractament intensiu que, tot i ser necessari, els generava un patiment profund: «Vèiem el nostre fill molt canviat, suposo que per la medicació que en aquell moment necessitava, però vam pensar que l’havíem perdut per sempre, que ja no tornaria a ser ell».
La unió familiar: la millor eina de resistència
Afrontar un trastorn alimentari va sacsejar tota la família, i també la parella. Però en Jaume està segur que «el treball emocional que havíem fet anys enrere amb el cop tan dur de la mort de la nostra filla ens va donar eines per sostenir un altre procés dolorós sense trencar-nos».
Quan el Marc va tornar a casa, la por a la recaiguda era constant. En una llar amb tres fills adolescents, l'hora dels àpats es va convertir en el centre del dia i, alhora, en el principal camp de batalla. La família sencera va seguir les pautes alimentàries i els menús calòrics. En Jaume reconeix que «hi havia moments de tensió, sobretot amb la seva mare, però sempre vam tenir clar que ens havíem de mantenir units». Els germans també van ser un suport clau durant tot aquest temps, i la unitat familiar es va convertir en la millor eina de resistència.
El vincle amb el meu fill n’ha sortit reforçat. I sento una gran admiració per ell, pel seu esperit de superació, el seu esforç i la seva valentia.
L’ajuda dels professionals també va ser essencial per sostenir el procés. Les teràpies individuals, familiars i grupals van ser fonamentals: «Compartir amb altres pares va ser molt sanador. Sobretot per a nosaltres, els homes, que sovint no sabem on col·locar aquest dolor i ens costa especialment expressar i compartir amb altres persones que passen per la mateixa situació». Per això, anima altres pares a perdre la por d'obrir-se i a demanar suport.
Conscient que «les mares acostumen a assumir el rol principal de cuidadores», en Jaume va intentar trencar aquesta dinàmica perquè el pes de tot el procés fos equitatiu, reorganitzant horaris i destinant totes les vacances de l'any per estar present en les visites, les teràpies i els desplaçaments. Van ser moltes hores, moltes converses, moments tensos i complicats, reptes nous cada dia… Però tot va valer la pena, segons aquest pare orgullós de la seva família: «Ens ho hem treballat molt. Ha estat dur, però junts ho hem aconseguit».
L’anorèxia masculina, un trastorn invisible
La relació actual: un vincle reforçat
Han passat cinc anys i el Marc ha anat trobant el seu propi camí. El dibuix i l'escriptura s'han convertit en refugis creatius que l’han ajudat a reconstruir-se. Avui estudia disseny a la universitat i està plenament centrat en aquesta vocació.
«Transitar un procés com aquest et fa donar importància a les coses essencials i, per tant, aprens a viure plenament valorant el fet d’estar vius i tenir salut», assegura el Jaume, que pensa també que el vincle amb el seu fill n’ha sortit reforçat. I no només això, sinó que confessa que sent una gran admiració per ell: «He après molt d'ell: del seu esperit de superació, del seu esforç i la seva valentia. De fet, sovint, davant d’una situació quotidiana en què no sé què fer penso: "què faria el Marc?". S’ha convertit en un referent per a mi».
Telèfon de l'Esperança 93 414 48 48
Si pateixes de soledat o passes per un moment difícil, truca'ns.
El Jaume Sol ens comparteix la seva vivència com a pare d'un noi que va tenir una anorèxia nerviosa en plena adolescència. Quins senyals va detectar quan el trastorn alimentari començava a fer acte de presència? Com ho van abordar amb el seu fill? Com va ser el procés de recuperació i com va impactar en tota la família?
Aquest pare, orgullós de com la unitat familiar va poder sostenir i ser un pilar fonamental per afrontar aquesta situació, aconsella a tots els homes que passen per un moment així que participin en grups d'ajuda, que expressin el seu dolor i que estiguin presents en la recuperació dels seus fills i filles. Ara, cinc anys després d'aquells primers moments de desconcert, el Jaume assegura que ha après molt del seu fill i que s'ha convertit en tot un referent de fortalesa per a ell.
